El declivi de la premsa a Espanya: Cada dia menys mitjans de comunicació i més de “silenciació”
La premsa de paper porta ja un temps considerable en crisi. No són pocs els que donen a internet la culpa de la crisi en la es troba sumida, encara que la veritat és que els estudis han anat demostrant que la xarxa no és més que un capítol final d’un problema que ve molt més de darrere. Durant el segle XX, es van anar succeint l’aparició de nous mitjans de comunicació, mitjans que resultaven més ràpids i més atractius i que van ser desplaçant a poc a poc als diaris.
Però en els últims anys les coses s’han anat agreujant. La crisi en què es trobava sumida la premsa es va anar fent més profunda per culpa de l’impacte de la crisi econòmica. Els diaris van reduir tirades i nombre de pàgines, van mantenir primer i van pujar després els preus del nombre, es van posar a la defensiva contra internet en lloc de reflexionar sobre el que aquesta implicava (i possiblement el millor exemple d’això és el cànon AEDE espanyol) i van acomiadar i/o precaritzaren als seus periodistes. Tot això va fer que els seus diaris perdessin qualitat i que els lectors els trobaran menys atractius.
Els diaris s’estan enfonsant en els seus propis problemes. De fet, no hi ha més que comprar un diari un diumenge, especialment si fa molt temps que no es compra un diari, per comprendre l’estat de les coses. El nombre de pàgines serà molt més baix, el preu serà molt més alt i els continguts no seran tampoc necessàriament d’una gran qualitat. No sorprèn descobrir que les tirades dels diaris a Espanya estan en els seus mínims històrics. El que ara mateix distribueixen els quatre principals generalistes de Madrid, per posar l’exemple dels diaris generalistes estatals, és lleugerament menys del que distribuïa el més destacat en termes de difusió dels quatre fa 10 anys.
I si el tiratge cau (i per tant la venda directa de nombre també ho fa) i si els ingressos per publicitat fan el mateix (les xifres mostren un descens en picat), els mitjans necessiten trobar altres fonts d’ingressos alternatives.
Els mitjans de paper no troben el seu lloc
Internet podria ser una alternativa a la caiguda de la premsa de paper, però caldria preguntar-se si els mitjans tradicionals comprendre realment com funciona el format. En certa manera, han intentat trasplantar el que passa en paper al que passa en línia (encara que no funciona exactament així). Els models de subscripció que han implementat els mitjans de sempre tampoc han funcionat especialment bé (i moltes vegades sorprèn descobrir com i què intenten cobrar).
Si la publicitat de sempre no funciona i a internet encara no han aconseguit trobar el seu lloc, què queda llavors? Els lectors semblen tenir-ho bastant clar quan analitzen i critiquen la cobertura que els mitjans de paper fan de l’actualitat. No hi ha més que fixar-se en els comentaris que llancen en línia (i fins a la cobertura que es fa d’alguns temes) per veure-ho. Els mitjans són cada vegada més dependents dels seus grans anunciants, aquelles marques i empreses que tenen un pes determinant en els seus comptes, i també de la publicitat institucional i de les campanyes de subvencions.
El pes de la subvenció pública
Aquest últim punt es veu clarament si s’analitza el pes que les subvencions de continguts culturals tenen en el panorama de mitjans impresos d’algunes comunitats autònomes (i es fa després un seguiment del que els mitjans beneficiaris de les mateixes publiquen). A les capçaleres d’un caràcter molt més local, la dependència dels ajuts públics pot veure’s d’una manera clara quan canvia el partit a l’alcaldia. Si depenien massa de les ajudes que l’anterior equip de govern els donava, el més probable és que entrin en una guerra mediàtica contra el nou equip.
A Espanya, que la premsa de paper té un problema de dependència de les subvencions i campanyes públiques de publicitat és un problema tan clar que fins The New York Times li havia dedicat una anàlisi (anàlisi, per cert, que va fer que els mitjans es posessin a la defensiva en lloc de fer examen de consciència).
Un estudi de la revista Telos assenyala que a la premsa autonòmica les capçaleres poden accedir a ajudes culturals o de llengua, però els criteris resulten borrosos en alguns casos i no se sap si realment incentiven aquests continguts o directament són un baló d’oxigen perquè aquests mitjans sobrevisquin. Però potser la dada més clar per a comprendre aquesta dependència cada vegada més gran està en fixar-se en les dades d’inversions d’organismes públics en temps de crisi en els mitjans de comunicació. El mercat publicitari es desplomava. Els ajuts no ho feien.
La informació és esbiaixada
I tot això té un impacte directe sobre com s’informa. Ja ho diu la saviesa popular: un no mossega la mà que dóna de menjar. Ja sigui d’una forma conscient o d’una manera inconscient, s’acaba moderant com i què es publica. Si a això se suma que la crisi ha tingut un impacte en les plantilles (que tenen menys temps i poden treballar en menor profunditat), es comprèn millor el panorama final. Fer informació de qualitat és més difícil i que aquesta no es sesga molt més complicat.
No hi ha més que mirar d’on han sorgit els grans escàndols polítics dels últims temps per veure-ho. Les grans exclusives comencen a estar ja en els digitals.
El salt a internet
El salt a internet dels mitjans espanyols ha estat gairebé obligat després d’anys i anys d’inseguretats i incertesa. No obstant això, els models de negocis a la xarxa disten molt dels models tradicionals per sobreviure i proliferar en la nova era digital sense recórrer als favors institucionals. La premsa lliure és molt més difícil de mantenir. I és que abans de res, internet pot ser un indicador de la veritable realitat dels mitjans de comunicació, arribant fins i tot a destapar les vergonyes de moltes de les grans capçaleres. De fet, alguns grans mitjans espanyols caurien al fons del mateix abisme si les seves edicions de paper deixessin d’existir del dia al dia. Altres però, i contra tot pronòstic, s’han guanyat la confiança de les noves audiències digitals convertint-se en casos d’èxit. La clau, sens dubte, la forta convicció d’un periodisme de qualitat, transparent i no subjecte als interessos d’ens polítics o institucionals. El mateix Ignacio Escolar, periodista i fundador del Diario.es, explica en un interessant vídeo, el seu model de negoci, els seus comptes i la filosofia de la seva capçalera.
Internet i els Mitjans per desinformar
No obstant això, Internet no ha quedat al marge dels problemes del món real i de la ja caduca premsa escrita tradicional. Durant els últims anys, “mitjans i capçaleres fantasmes” amb tints ideològics extrems, han sorgit del no-res amb l’únic objectiu de desinformar i convertir-se en eines de propaganda. Una cosa lògica d’esperar, per arribar a les audiències més joves, ja que són les que porten ja anys sense consumir premsa tradicional i per als que internet és el seu mitjà d’informació habitual.
Internet és un bombarder de notícies i informació diària. Minut a minut i gairebé en temps real, internet ofereix la possibilitat de donar a la informació un plus d’instantaneïtat. Però també un mitjà, on tot i el gran volum d’informació que té, encara li costa diferenciar les mentides de la veritat. És un fet que la premsa tradicional està experimentant la seva agonia i els últims dies de glòria, però vagin amb compte, els que no respecten aquesta professió i els que només tenen la intenció de vendre’s al millor postor, també ha decidit assentar-se en aquest nou entorn digital.
Font imatge: para-viajar.com , prnoticias.com
