El valor(perenne) de la informació

Vivim temps convulsos, en els quals les coses canvien a gran velocitat i, moltes vegades, sense deixar temps ni lloc per a la reacció. Determinades tendències es posen de moda en temps rècord i, com onada gegantina, arrasen amb tot. Però passada la tempesta, sempre torna la calma i les aigües tornen lentament a mare. Es fa recompte dels danys causats i toca reconstruir: en alguns casos a partir de les estructures més sòlides que han aconseguit aguantar; en altres, partint de zero.

Una cosa molt semblant a això és el que ha succeït en el sector de la informació durant les dues últimes dècades. Des de la irrupció d’internet en el món de la comunicació a mitjans dels anys 90, quan es van començar a publicar els primers llocs web informatius, el sector dels mitjans ha viscut una revolució per etapes que ha posat de cap per avall les estructures organitzatives, els models de negoci o les relacions amb els clients -tant anunciants com usuaris-, entre d’altres aspectes de l’activitat mediàtica.

Durant aquest temps han estat moltes les “veritats” presentades com a tals que després no han trobat una correspondència amb la realitat, o almenys no de manera completa. Per exemple, se’ls va dir als mitjans que el seu mercat potencial passava a ser el món sencer; i encara que això pugui semblar cert, la realitat és que connectar amb els usuaris és molt complicat -fins i tot amb els que estan físicament a prop- , i ja no diguem establir una relació realment sòlida i estable amb ells.

“Estar a un sol clic de distància” es pot considerar quelcom tècnicament certa, però com tu ho estan centenars, fins i tot milers de mitjans que també lluiten per captar a la seva audiència.

El “tot gratis” que es va imposar en la immensa majoria de mitjans com el requisit imprescindible per triomfar -i gairebé com una exigència ineludible fixada per l’audiència- s’ha ensorrat com un fràgil castell de cartes quan la publicitat no ha estat realment capaç de oferir l’alternativa real d’ingressos que prometia als mitjans. Perquè és veritat que la publicitat digital no ha parat de créixer durant tots aquests anys, però no han estat els mitjans els principals beneficiaris d’aquesta tendència. Ho han estat les grans plataformes digitals, com Google o Facebook, que amb les seves enormes audiències i gran capacitat de segmentació de les mateixes, poden oferir als anunciants resultats tangibles i immediats. I la major part de la inversió publicitària digital se l’emporten elles.

“Avui, qualsevol pot crear un mitjà de comunicació”. És cert, en part, perquè les barreres d’entrada s’han reduït de manera enorme i això ha propiciat oportunitats reals que alguns estan aprofitant. Però la dificultat de crear un producte informatiu amb sentit i d’articular un model de negoci sostenible persisteixen i són iguals per a tots els mitjans, ja siguin grans, mitjans o petits.

“Jo ja m’informo per la xarxes”, diuen molts. I és cert que, en moltes ocasions, el primer contacte dels usuaris amb la informació es produeix a través de les xarxes socials. Però el que sol haver-hi darrere és la referència i l’enllaç al treball realitzat per mitjans i periodistes professionals que són els que han treballat realment aquesta informació. La part més negativa i perillosa d’aquest entorn és el món de les “fake news”: quan aquestes referències són a notícies senzillament falses, inventades, fetes amb la voluntat de guanyar diners fàcils o d’intoxicar, o les dues coses a la vegada.

Per tot això, en els anys més recents es percep, en molts mercats, un moviment cada vegada més poderós que torna a posar en valor el treball periodístic ben fet . Un periodisme que aporta realment valor i en el qual es pot confiar. Un periodisme pel qual té sentit pagar perquè marca realment diferències. Un periodisme sostingut per l’esforç, el saber fer i el valor afegit que aporten centenars de professionals que entenen què és fer bona informació i saben quin és el seu paper en la societat.

Com va succeir fa ja un temps amb la música o amb els continguts audiovisuals, són cada vegada més els usuaris d’internet -molts d’ells joves- que entenen amb creixent naturalitat que les coses tenen un valor i que cal pagar per elles. La informació ben feta, el bon periodisme, té molt valor, i és lògic que, d’una manera o altra, els usuaris ajudin a sostenir-ho.

Aquesta setmana, el diari nord-americà The New York Times ha presentat els resultats econòmics del primer trimestre de l’any. Aquest diari ha apostat des de l’any 2011 per les subscripcions digitals com la seva nova -i en el futur principal- via d’ingressos. I està aconseguint el seu objectiu: avui ja són gairebé 2,8 milions de persones les que paguen per la seva informació i els seus serveis digitals. I un diari amb una redacció formada per 1.450 professionals està demostrant que es pot fer un gran periodisme -tres Pulitzers guanyats aquest any- i seguir guanyant diners.

Una altra dada molt rellevant del cas del NYT és que actualment al 63% dels seus ingressos ja procedeixen dels seus lectors, mentre que els anunciants aporten únicament el 30,4%. Això és un canvi històric -els anunciants havien estat tradicionalment la principal font d’ingressos de la premsa- i té implicacions de gran transcendència sobre el producte informatiu, que s’orienta de manera molt clara a prestar servei als seus usuaris perquè són els que li generen més negoci.

L’exemple del NYT i d’altres diaris com el Financial Times o, més recentment, The Washington Post, ha animat molts altres diaris de tot el món -com Clarín i La Nación, a l’Argentina- a tornar a les seves essències. És a dir, a centrar-se en crear un periodisme de valor, diferencial, imprescindible per als seus lectors perquè enriqueix les seves vides, i cobrar per això. El futur del bon, variat i necessari periodisme i de la informació exigent i de valor sembla millor protegit d’aquesta manera.

Per: Diario Clarin
Font Imatge: juridicosdesantander.com