Auge i caiguda del big data: La tecnologia que ara avergonyeix a les marques
Quan fa uns anys començavaa circular el terme big data, als periodistes ens convidaven a rodes de premsa i a esdeveniments en els quals es presentaven les grans avantatges d’aquesta tecnologia. El big data estava començant a estar de moda i començava la seva conquesta del mercat. Tot d’una estava en totes les conferències, en tots els esdeveniments tech i en pràcticament arreu. D’aquí va saltar un dia a la premsa generalista i als reportatges que intentaven connectar amb el públic no especialitzat. El big data havia ja entrat en el discurs general i s’havia convertit en un element de moda, en una qüestió destacada per assenyalar aquelles coses que marcaven el camí cap a l’èxit.
Però, és clar, passat el primer esplendor i els primers punts del big data com a element gairebé màgic i miraculós que ho havia de solucionar tot es va entrar en la fase en què al big data se li buscava la cara menys glamurosa. Va ser el moment en què es va començar a llegir, per així dir-ho, la lletra petita.
El big data es va començar a puntualitzar. No era una vareta màgica que ho arranjaria tot, sinó més aviat una eina que permetia ajudar a ser millors i a solucionar aquests problemes si se sabia jugar amb ella. A això s’hi sumava que els propis consumidors i els organismes relacionats amb la protecció de dades s’anaven convertint en cada vegada més crítics amb el big data i amb, sobretot, el que això suposava per a les empreses.
I ara, anys més tard d’aquell començament glamurós, haurà arribat el moment en què el big data s’ha convertit en un actiu tòxic? Ningú nega la importància del big data i l’ús que per a les empreses pot suposar, però, estan començant a no voler tenir un terme que comença a tenir complicades connotacions?
Com expliquen a Quartz, el big data va ser en el seu moment l’amor de Silicon Valley. Ara s’ha convertit en el pària.
Tot d’una, ningú és d’aquestes
Això no vol dir que es deixin d’usar les dades i que es renunciï al seu potencial, però sí que les empreses comencen a intentar presentar-los d’una manera una mica més camuflat o amable. Google i Twitter, recorden en el mitjà nord-americà, han minimitzat en les seves últimes presentacions de resultats els seus negocis de dades.
Tant és així que el CEO de la primera companyia, Sundar Pichai, va arribar a dir que el més important del seu negoci de publicitat és la recerca i que aquí es basen en “informació molt limitada”, com poden ser les keywords. Twitter, per la seva banda, ha insistit que usen dades que són públiques, el que els fa diferents.
No van ser les úniques. Netflix ha assenyalat que ara són una empresa més de media que de tecnologia pura i Apple, que encara no ha presentat resultats, també s’ha distanciat en una entrevista dels problemes de Facebook dient que ells no estarien en la mateixa situació que la xarxa social amb l’escàndol de Cambridge Analytics.
Totes estan intentant separar-se de la qüestió i posicionar-se com si “el problema de les dades”, després de l’escàndol de Facebook, no fos cosa que els toqués de cap manera.
La qüestió és per tant més cosmètica que una altra cosa. Al cap i a la fi, si s’analitza de manera objectiva el que totes aquestes companyies fan, totes fan servir dades i totes estan lligades a la informació d’una manera o d’una altra en el seu dia a dia i en les seves decisions. El que intenten fer és mostrar-se sota una llum diferent i si això suposa llançar als llops el big data concepte sembla que poc importa haver de fer-ho.
Per: Puro Marketing
Font Imatge: www.computerworld.es
