Mario Tascón: “Als periodistes els fa por perdre amb els canvis, però realment hi guanyen”

“Més o menys periodista. M’agraden els nous mitjans i alguns dels vells. Faig el que puc”, diu la biografia a Twitter de Mario Tascón. Assegut en un cafè de Madrid, l’exdirector adjunt de El Mundo, exdirector general de l’àrea digital del grup Prisa i responsable de projectes com Lainformacion.com s’allista per parlar dels mitjans, un tema que l’apassiona, i que ara treballa des de Prodigioso Volcan, un emprenyament que està fent més del que molts sabem: consultoria de negocis, de fluxos de treball, de redisseny de mitjans. Estan fent El País, el redisseny de l’Heraldo de Barranquilla i tot el canvi del sistema editorial dels llocs de Copesa. Han fet National Geographic i també la cadena SER. El Prodigioso assessora als mitjans en la seva transformació digital, redissenyar els fluxos editorials i els assessora amb l’estratègia digital.

En què consisteix la transformació digital dels mitjans?

– Hi ha dos tipus de mitjans: els nadius (que neixen transformats) i els antics (que necessiten transformar-se perquè estan quedant enrere i no van al ritme que la societat demanda). El negoci cau en picat. A Espanya estem remuntant una crisi molt forta en els últims cinc anys, però s’estan recuperant tots els negocis excepte la premsa. És incipient. La ràdio està millor, la televisió no ha estat malament, les revistes s’han ensorrat i la premsa continua ensorrada. Avui a Madrid si sumes el que ven El País, El Mundo, L’ABC, La Razón i fins i tot els catalans de referència no es ven el que fa cinc anys venia el segon diari més venut de la capital de l’Estat. Es diu que els mitjans de paper no duraran més de dos o tres anys. No ho sé, però els números són dolents.

Què s’ha de fer?

– Tenir la visió correcta i analitzar si la gent de cada mitjà té els coneixements i la capacitat, així com els recursos.

Què busca l’audiència que els mitjans no li estan donant?

– Hi ha un problema de credibilitat. Quan hi ha moviments socials, com el 15 M, la protesta va contra els mitjans. La credibilitat està en les xarxes socials, en periodistes solts, en ciutadans, però no necessàriament en les capçaleres. D’altra banda, ja hi ha problemes de contingut i qualitat. No sempre ofereixen el més adequat. No estan sent ràpids en l’empaquetat, van per darrere. El Snow Fall d’NYT és un exemple: la professió es fascina quan el NYT fa coses que porten anys fent-se en el web. Parlen del canvi del periodisme, però això existeix, i és un èxit provat. El branded content és una cosa que les empreses porten fent fa anys, però els mitjans recentment volen fer-ho. On estaven els periodistes quan es va començar amb això? El mercat els ha desbordat.

Els mitjans sempre estem diversos passos enrere?

– Sí, diversos passos enrere. És un problema que arriben tard al servei a la societat i amb models de negoci fallits. Tornar a provar els mecanismes dels 90, una i altra vegada, és una cosa absurda. Per què repetir els mateixos? Arriben altres gerents i fan el mateix. En el camí deterioren el negoci, la credibilitat i l’ambient de treball. La gent més intel·ligent se’ls en va a un altre tipus de companyies, perden talent d’una manera escandalosa. Avui si ets jove i treballes en un gran diari de Madrid o Barcelona dius “que bo, tinc feina”. Però el que realment mola és treballar a Google. Són símptomes del què passa i no podem seguir cometent aquests errors.

Quines característiques hauria de tenir avui una redacció per a funcionar d’acord a les necessitats del mercat? És cert que cada mitjà té necessitats i realitats diferents, però potser tens algunes directrius concretes.

– Quan veig que hi ha gent que segueix parlant de la integració em preocupo. Bé, que segueixin parlant. Però avui hem de tenir una atenció clara sobre els canals. No es tracta de barrejar-ho tot, d’incloure als caça audiències digitals i al de mòbils per la redacció i pensar que ja està. Cal entendre que cada canal és diferent, que cada canal té una narrativa diferent. Una redacció no és un lloc que genera text, i que després es bolca al digital, i després als mòbils. No podem dedicar-nos a fer periodisme com es fan sabates. No és una cosa mecànica. Cal canviar el concepte i pensar en noves narratives.

Integració i convergència són paraules que cada dia tenen menys importància en la veritable transformació de les redaccions. Hem d’anar més enllà?

– Integració i convergència són conceptes desactualitzats per a les redaccions, però se segueix parlant d’això. Avui hem de pensar en la sincronització. El que cal és una sincronització de canals, de canals de distribució. Tens diferents mitjans: el mitjà web no és el mateix que l’imprès i el web no és el mateix que el mòbil. Les xarxes socials tenen un comportament diferent a tot l’anterior. No pots fer cafè per a tothom. A les organitzacions periodístiques tenen una llista de coses que han de fer i que els fa creure que tot està bé (per exemple, estan en xarxes socials, tenen seguidors, tenen SEO… Bones). Però no ho estan fent de manera eficaç. Es tracta d’una sincronització de fluxos. I de saber quines persones intervenen en el flux, quines persones no, quines persones només atenen una cosa, qui són els amos de la cosa i qui és el responsable que el mòbil funcioni. Si avui es cau la rotativa es pren com la fi del món, però si el mòbil deixa de funcionar deu minuts o un dia ho veuen com una cosa lleu, quan és un gran problema. Necessitem una redacció amb aquesta visió.

I quin tipus de periodistes es necessita per adaptar-se a aquest model?

– Els periodistes necessiten una certa extensió de les seves habilitats. No crec en el periodista que ha de saber de tot, però crec que un periodista ha de tenir un coneixement més gran de xarxes socials. És evident. No tant per les xarxes socials sinó perquè han de gestionar coneixement sobre distribució. En això intervé el periodisme, no només el mitjà. Ha de tenir habilitats mutimèdia: saber utilitzar o almenys entendre com funciona l’àudio, el vídeo. Si més no, per dirigir. No és que el periodista ho faci tot. Ha de tenir un mínim de coneixement en capacitats multimèdia i distribució.

Encara hi ha por al canvi entre els periodistes, fins i tot en els joves?

– A molta gent li fa por el canvi. Als periodistes no els fa por el canvi, els fa por perdre amb els canvis, però en veritat guanyen. Quan jo passo d’un mitjà gran a un de petit renuncio a molt, a la meva secretària, a beneficis, i fins i tot al meu sou. Cal avaluar el què es perd i si val la pena. Si seguim amb el procés del passat anem camí al fracàs. Les redaccions i la famosa integració s’ha fet en base a números, i no d’acord amb la composició de l’organització. No és un tema numèric.

Per Mario Tascón, l’actitud del periodista és fonamental. Acceptar el canvi, queixar-se menys i preocupar-nos per mirar el futur amb optimisme. “No podem seguir pensant en el passat, en el que s’ha perdut. Cal pensar en el què volem fer, en com dissenyar el futur i deixar aquesta mena de por paralitzant”, diu aquest home que es reinventa cada cert temps.

Per: Clases de Periodismo
Font Imatge: 360 Grados