Nafría: “Fiar el futur del mitjà al mercat publicitari és molt arriscat”

El periodista barceloní Ismael Nafría ha estudiat des del cor del diari The New York Times el salt al digital. Va parlar amb El Deber sobre aquest procés i els nous perfils professionals en el periodisme:

Quina és la realitat dels periodistes al món?

Jo crec que la nostra professió viu un moment en part complicat, però també amb reptes tan grans com en altres èpoques. Hi ha països en els quals exercir la professió és un risc enorme, fins i tot per les seves vides. També hi ha un altre repte diferent però important per a la vida democràtica dels països i és el fenomen de les notícies falses (fake news), que estan contaminant una mica l’ecosistema informatiu i fent que tothom periodístic de vegades es ressenti per una falta de credibilitat per part de la població. Jo crec que és importantíssim que el treball periodístic tingui el màxim reconeixement públic dels ciutadans i de les autoritats perquè compleixin amb la seva missió de controlar el poder, informar la societat i de permetre un món on tothom pugui exercir els seus drets.

Un tercer gran repte és el de la transformació professional que estem vivint tots els països, la forma de treballar; el negoci periodístic està patint enormes canvis que fins i tot han costat el tancament de diaris, de fonts d’ocupació o la desaparició de certs perfils professionals, i aquest és un canvi essencial que ho ha de fer bé. La base del que hem de fer com a periodistes i com a mitjans és la mateixa, però la manera és diferent.

Quin va ser el primer pas en el procés de reinvenció de The New York Times, als EUA?

El primer va ser entendre que les coses han canviat, que els usuaris han canviat la manera en què es informen, que la relació entre el medi, els usuaris i els anunciants ha patit molts canvis, ara hi ha diferents actors en l’àmbit comunicatiu que tenen la capacitat d’arribar directament als usuaris de diverses maneres, per exemple, través de xarxes socials o de les seves pròpies plataformes, i el mitjà ha hagut de redefinir una mica la seva funció. Però la funció del medi segueix sent fonamental, el treball professional dels periodistes capaços d’analitzar el que està succeint, d’aprofundir en els temes i d’aplicar tècniques per explicar aquestes històries ben explicades, fer-les comprensibles i entretingudes, això segueix sent vàlid i ara és més necessari que mai.

Per tant, el primer és entendre que l’entorn canvia i que tu necessites canviar amb aquest entorn, adaptar-te i seguir oferint un producte informatiu molt rellevant, però tenint en compte aquestes regles del joc.

N’hi ha que creuen que el món digital porta a fer notícies superficials, què opina?

Això va passar en alguns casos, però no té per què passar. El fet de treballar en digital no equival a fer-ho de forma superficial o breu i hi ha molts exemples de que el periodisme de llarg alè o els grans reportatges i investigacions continuen tenint el seu espai en el dia a dia. Si un repassa, per exemple, els premis Pulitzer són reportatges que de breus o superficials no en tenen res.

També es va dir que amb la proliferació de dispositius mòbils els continguts havien de ser necessàriament més breus, però no és així. És veritat que hi ha formats breus que funcionen molt bé en mòbils, però està demostrat que els usuaris també llegeixen grans reportatges en aquesta plataforma. Per tant, és més important explicar bones històries, fer una bona feina i captar d’aquesta manera l’atenció del públic que cenyir-se a un format o un altre. Totes les històries reclamen una manera de ser comptades i si aquesta manera de fer-ho és llarga, amb diversos recursos multimèdia, és una gran cosa.

Què ha estat el més difícil d’aquest procés?

Jo diria que la transformació dels perfils professionals i entendre quines són les regles de la informació en el món digital. Si no aconsegueixes tenir professionals que entenguin com funciona i com s’ha d’oferir la informació en el món digital, és difícil lliurar un bon producte.

L’altre gran repte, i potser té conseqüències més importants des del punt de vista del funcionament dels mitjans, és el model de negocis que està canviant. El gran canvi és que si bé abans els mitjans s’havien sostingut fonamentalment a través de la publicitat, això en molts casos està desapareixent o s’està reduint i l’element fonamental que influeix més com a via d’ingrés (econòmic) principal ara són els usuaris que paguen per la informació. És una tendència global i ineludible. Això és realment una dificultat gran, perquè quan portes dècades treballant amb un model de negocis que t’havia funcionat molt bé o relativament bé, és molt difícil fer aquests canvis.

Llavors no només demana un canvi en la forma de treball dels periodistes, sinó també en el model de negocis dels mitjans?

Efectivament, el gran canvi és la necessitat de diversificar els ingressos i que una bona part d’aquesta diversificació passi perquè els usuaris aportin directament al medi ja sigui per subscripcions, afiliacions (convertint-se en socis o membres del medi), donacions; en fi, hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i cada mercat té les seves diferents exigències. L’entorn ha canviat i jo crec que fiar el futur d’un mitjà bàsicament al mercat publicitari és molt arriscat.

Com està el mercat a partir de les subscripcions i altres opcions?

Hi ha una mica de tot. Hi ha mitjans als quals els està anant molt bé amb el model; per exemple, The New York Times, naturalment.  Jo crec que com més aviat es comenci aquesta transició és millor, perquè no fer-la és una cosa que posa en risc l’existència del mitjà de comunicació.

Perquè pensar que el lector que deixa de pagar pel imprès comenci a pagar per la informació en digital?

La mentalitat canvia quan la percepció del valor del producte és clara. Si veiem el que ha passat en altres sectors, per exemple, en el món de la música o les sèries d’internet i fa anys es creia que era molt difícil que la gent pagués per això, ara hem demostrat que no és així, ja es paga per la música amb una naturalitat enorme, fins i tot per als joves nascuts en aquest entorn musical ja no els és estrany pagar per aquests continguts, perquè la percepció de valor que es té del producte és clara i el que es demana de diners per això és raonable.

Jo crec que en el món de la informació passarà el mateix. Quan el mitjà ofereixi als lectors un producte realment ben fet, que aporti molt i sigui de gran valor, molta gent entendrà que per aquesta informació s’ha de pagar, ja sigui en digital o en imprès.

El diari imprès està destinat a morir?

Aquesta és una d’aquelles afirmacions que es llança des de fa alguns anys i si els haguéssim fet cas, ja no hi hauria diaris i veiem que encara segueixen havent-hi molts impresos en diversos països. El que sí em sembla evident és que el diari imprès està caient en molts mercats perquè els hàbits de consum estan en declivi i lluitar contra això és pràcticament impossible. Ja hi ha molta informació de l’entorn digital, sobretot en els mòbils, i el mitjà imprès va a la baixa. Per tant, sembla lògic pensar i plantejar-se que en un futur, possiblement no molt llunyà, els mitjans impresos o tindran moltíssima menys rellevància o, en alguns casos, hauran deixat d’existir. La clau és que aquests hagin fet a temps tota aquesta transició per seguir sent igual de rellevants en el nou entorn.

Quins nous perfils de periodistes sorgeixen avui i si cal que sàpiguen redactar, fotografiar, filmar, fer de tot?

En un moment hi va haver un petit error conceptual de pensar que un periodista ho havia de fer tot, això és impossible i humanament no hi ha capacitat de fer bé al mateix temps tantes funcions. Per a mi, el gran canvi en els perfils professionals és que cal entendre com és i com es pot oferir la informació, i després cal comptar amb diversos perfils professionals especialitzats en desenvolupar aquesta informació en un suport o format concret.

Què és el més important d’aquests nous perfils?

El més important per a un periodista és entendre com una història pot ser ben explicada i, si és millor que vagi en vídeo, llavors hi ha tenir al millor professional perquè al costat del periodista treballi aquesta informació. Si un contingut reclama ser comptat amb format àudio, amb un gràfic interactiu, amb algun tipus de joc; en fi, hi ha moltes maneres de fer-ho, llavors cal comptar amb aquests professionals. No vol dir que el periodista sàpiga fer tot això, és impossible, el que sí és important és que tingui la capacitat d’identificar quina és la millor manera d’explicar una història i tenir a professionals en l’equip capaços de fer tot això.

En molts llocs estan cobrant protagonisme els professionals especialitzats en fer el mitjà imprès. També cal tenir especialistes en xarxes socials, en desenvolupament de l’audiència (saben com fer arribar la informació al públic) i en anàlisi d’audiència (entendre què fan els usuaris en una pàgina web i quines coses d’aquest comportament aporten més valor al medi ).

Al principi es parlava molt dels clics de les pàgines vistes i poc a poc vam anar passant a altres conceptes que tenen més valor, per exemple, el temps d’estada en una notícia que revela la importància per a l’audiència. Per exemple, a The New York Times un element de gran valor és saber quines són les notícies que, al final, han propiciat que un usuari decideixi subscriure. Quan un va fer una d’aquelles notícies, ha fet una bona feina.

El periodisme que s’imposa més és el periodisme visual, l’ésser capaç d’explicar històries amb elements visuals que poden ser de tot tipus, vídeo, gràfic, fotografia i tenir una mentalitat preparada per identificar com poder explicar històries visualment més interessants; aquest és un valor que ha de ser adquirit pels periodistes.

Les mètriques ens mostren què és el més llegit per la gent, però no sempre coincideix amb les notes de profunditat. Jo crec que un error que hi ha hagut en alguns mercats és que se’ls va donar un excessiu pes als clics, a generar moltes pàgines vistes i això, en realitat, aporta un valor molt relatiu al que fa el mitjà; en canvi, s’ha vist que fer un periodisme profund, d’un clar valor afegit, aporta moltíssim més valor al medi i al treball periodístic. Per tant, jo resoldria això no sent mai esclau d’aquestes estadístiques, no deixant-se portar pels clics fàcils perquè llueixen una estona, però al final no aporten res i fins i tot moltes vegades generen decepció en l’audiència que ha estat incitada a fer clic en un titular que prometia molt, però la informació aporta poc.

Si parlem d’estratègies de negocis, com més aviat es comenci a identificar bé els nous models que s’estan aplicant en altres mercats, serà millor per al mitjà. Per exemple, en el futur hi haurà un component de pagament ineludible, llavors com més aviat comencem a educar la nostra audiència i mostrar-li perquè val la pena fer això aportant valor informatiu, llavors serà un terreny guanyat. Això no vol dir que ho aconseguirem de la nit al dia, ningú ho ha fet, però és important començar a recórrer aquest camí, perquè si no ho fem, el dia que es vulgui començar potser haurem fet tard.

Què és el més recomanable: treballar imprès i web de forma integrada o per separat?

Els mitjans han tingut diverses etapes i les lliçons comencen a ser clares. Hi va haver un primer moment en què es van separar les redaccions i això va propiciar que el digital pugui avançar més ràpid; però, per a mi la manera correcta de funcionar avui dia és tenir un sol equip capaç de fer informació en qualsevol suport i amb personal preparat capaç de distingir molt bé quina és la millor manera d’explicar aquestes històries en qualsevol suport.

No té sentit que la Redacció treballi amb equips separats; al final, en la relació de l’usuari amb aquesta marca no li importa tant si és en el suport imprès, el digital, en el desktop o el mòbil, la seva relació és amb aquest mitjà periodístic.

Per: El Deber de Bolivia
Font Imatge: eldeber.com.bo, eleconomista.com