La no ficció més innovadora no és necessàriament tecnològica
El diari espanyol El País acaba de crear un espai d’experimentació periodística, el PAÍS_LAB. A jutjar per la seva presentació, es tracta d’un projecte per explicar històries decididament tecnològic: narrar a través de 360º, drons, estratègies lúdiques, visualització de dades, interacció, plataformes mòbils, cartografia satelital o xarxes socials.
La tendència és internacional. No hi ha més que navegar per les pàgines web de les institucions més prestigioses del món en l’àmbit de la innovació documental, com Nieman Lab o Knight Lab, per constatar que hi ha un consens tàcit que el nou només pot arribar gràcies a la tecnologia.
I si fos precisament a l’inrevés? I si en l’època dels teclats i els podcasts les tendències documentals més disruptives no apostessin per la tecnologia, sinó pel cos? O almenys per la tecnologia en aliança íntima amb el cos? Al consens sobre la preeminència de la tecnologia li oposo, doncs, un argument contra intuïtiu: la no ficció més innovadora segueix la consigna de Marina Abramóvich. L’artista està en cos present en alguns dels projectes més interessants d’avui.
Aquesta presència, quan parlem de periodisme, només pot ser dual i dialògica. Al costat del narrador o periodista, trobem a l’entrevistat o al testimoni. Dos cossos que dialoguen: un exercici de mirada i paraula i empatia.
Durant l’última dècada l’escriptor xilè Juan Pablo Meneses ha treballat precisament en aquesta direcció, a través de projectes del que ha denominat “periodisme cash”. Primer es va comprar una vaca, la Negra, l’adquisició, alimentació, exhibició, perruqueria, transport i comiat li va permetre conèixer a tots els implicats en la indústria ramadera de l’Argentina (i a través d’ells, explicar el seu país d’adopció).
La vida d’una vaca el va conduir a la compra d’un nen de gran potencial amb la pilota, al qual va tractar de representar en el mercat futbolístic amb la intenció d’analitzar-lo, retratar-lo i qüestionar-lo. Nens futbolistes va ser una segona performance de Meneses, un segon exercici de presentar-se a si mateix i presentar cossos a través d’un text, amb la doble intenció d’explorar a fons un tema i de seduir a nous lectors a través de la provocació.
La trilogia culmina ara amb la compra d’un déu. Això és el que va intentar fer Meneses a l’Índia i el que el va portar a indagar en alguns dels cultes més estrambòtics del món, com el de la “Santa Mort” de la narcocultura mexicana.
En un gir sense precedents, la investigació el va portar a l’acadèmia: a la Universitat de Stanford va tractar de crear una divinitat virtual i actualment, en la de Nova York, ha convertit la seva Escola de Periodisme Portàtil a l’Església de la Religió Portàtil. La teoria i la pràctica, el reporterisme tradicional i el laboratori conceptual, el viatge de tota la vida i la performance absolutament nova: Meneses està trencant els motlles del periodisme iberoamericà, situant el seu cervell i el seu cos en el centre d’aquesta ruptura.
La imatge de l’escriptor xilè llegint, com predicador únic de la seva pròpia religió, en un podi o altar en ple Times Square, connecta el seu treball amb el del teatre documental, un altre dels àmbits de la no ficció que més ha avançat en els últims anys. Tant els biodramas de Vivi Tellas durant la primera dècada d’aquest segle com els muntatges biogràfics i històrics de Lola Arias en la segona han ideat noves fórmules per narrar vides reals en el marc escènic.
En Minefield/Camp minat (2016), per exemple, Arias treballa amb sis excombatents de la guerra de Malvines, tres argentins i tres britànics, perquè narrin les seves experiències en primera persona. Seguint els ensenyaments de Claude Lanzmann o de Rithy Panh, els antics soldats vesteixen els uniformes i repeteixen els gestos de llavors. Però com en The Act of Killing, l’obra mestra de Joshua Oppenheimer, la memòria tràgica d’aquests gestos conviu amb l’excés, el deliri i el carnaval.
El passat mes de febrer Marc Caellas -que s’ha especialitzat en propostes teatrals fora d’escenaris convencionals- va seguir aquesta línia d’exploració en portar a escena una revista de viatges. Seguint l’alternança habitual de gèneres periodístics -des l’editorial fins a la crònica, passant pel testimoni, la il·lustració, la fotografia o la ressenya de llibre-, els escriptors, reporters i artistes van estar compartint amb el públic les seves experiències i opinions. Grècia va deixar de ser durant una hora paper o píxel per transformar-se en veu, cos, projeccions i música en directe.
Aquest projecte ha de ser llegit en el context de l’aportació que està realitzant en els últims anys la revista Altaïr, sota la direcció de Pere Ortín, a les formes d’explicar la realitat. Encara que la seva plataforma principal sigui digital, encara que l’equip de redacció estigui explotant les utilíssimes (i de vegades al·lucinants) eines que brinda la tecnologia (com el mapamundi que recull i geolocalitza tots els continguts publicats per la revista o els codis QR que permeten accedir des dels números en paper a continguts expandits), el realment rellevant és que les cròniques multimèdia es recolzen en una base sòlida. Una base ètica.
Més de la meitat dels textos i de les fotografies i de les il·lustracions dels monogràfics d’Altaïr Magazine han estat produïts per persones que viuen en aquesta ciutat, en aquesta illa o en aquest país. En termes d’història del viatge, aquest gir és revolucionari. Encara que sembli mentida, quaranta anys després que Edward W. Said publiqués Orientalisme, a les revistes de viatge continuen predominant les veus dels viatgers occidentals i no les dels nadius. Un exemple entre tants dels que ofereix Altaïr Magazine: al vídeo de la crònica sobre els goril·les d’Uganda que ens parlen d’ells són els rastrejadors humans que millor els coneixen.
Les revistes en paper que sorgeixen d’aquests projectes digitals, amb els seus papers esgrogueïts o rugosos, amb les seves portades que reprodueixen fotografies analògiques o aquarel·les, ens recorden que també cal investigar en les velles artesanies, el potencial no hem esgotat.
De la vella artesania a la nova tecnologia. O viceversa.
La pròpia escriptura encara és capaç de sorprendre’ns, de ser nova per enèsima vegada. El text que millor va sintonitzar amb l’últim gran terratrèmol de Mèxic no va ser una crònica, sinó un poema de Juan Villoro (inclòs en l’antologia Tremola). A les mans, al tacte, en els cossos, en connexió amb les pantalles i els algoritmes, es xifra el futur dels nostres relats. Potser necessitem -juntament amb els laboratoris d’innovació- grups de recerca sobre ètica, tallers d’empatia i laboratoris de manualitats i literatura.
Per convèncer-se’n no hi ha més que observar el còmic que va fer Max per a l’última Biennal de Venècia: A boat tour/Un tour amb barca. A partir del viatge real d’una dona invident pels canals, el reconegut autor d’historietes va crear -en diàleg amb els comissaris Mery Cuesta i Roc Parés, i l’artista Antoni Abad- un artefacte narratiu seqüencial que en comptes de narrar imatges, com fa habitualment la novel·la gràfica, transmet mapes, sensacions, paraules, veus o olors.
Encara que jo hagi pogut veure aquest desafiant objecte gràfic i tocar amb les meves mans els seus relleus en braille, la seva vida -després d’un procés creatiu que va incloure passejades, maquetes, motlles en argila amb estudiants de disseny, converses amb voluntaris de la ONCE i impressió en relleu- es prolongarà naturalment en un web i en una aplicació mòbil, perquè les persones cegues puguin llegir la seva pròpia crònica veneciana. De la vella artesania a la nova tecnologia. O viceversa.
Per: The New York Times
Fotos: Latercera i El Gráfico
