Les notícies són gratis, el periodisme no

El bon periodisme és més necessari que mai, especialment quan la tecnologia permet que qualsevol persona pugui convertir-se en altaveu de potencials fets noticiosos. Hem de reivindicar la tornada a un model d’informació que permeti la supervivència dels mitjans, la qual cosa ens obliga a canviar de mentalitat i ajudar el públic a involucrar-se amb aquesta causa.

Vagi per davant que els periodistes no som germanetes de la caritat i que molts dels nostres mals actuals són fruit de les nostres pròpies accions. No seria just encendre el ventilador per compartir culpes amb emprenedors que es mengen el nostre pastís perquè han après a cuinar-millor o amb lectors que no donen un duro per nosaltres perquè no estem justificant el nostre preu. Però crec que tampoc som els dolents de la pel·lícula. Som una mena de Kira/Light Yagami, el protagonista de Death Note: tenim dues cares i de vegades fem servir certes dosis de maldat per defensar els febles i castigar els poderosos. La cara que vam mostrar en cada moment ens defineix, i el problema està en el fet que la professió té altes dosis de ego, idealisme, poder i interessos. Els que donem la cara amb les nostres signatures i les nostres hores a peu de carrer som al final els peons del tauler, utilitzats moltes vegades per reis i reines per defensar les seves posicions. I molta gent es queda aquí sense moure unes quantes caselles per veure que al costat de tots els nostres pecats, també emergeix molta honestedat.

Sí, podem dir sense por a equivocar-nos que els periodistes som, en general, honestos. Donades les condicions en què s’exerceix el periodisme en l’actualitat, només l’idealisme o l’estupidesa mantindrien a ningú davant del seu ordinador i després de la seva càmera. I estúpids no som, precisament. Però vam aguantar perquè ningú ens ha obligat a dedicar a l’ofici d’explicar el que passa i perquè tampoc tenim la culpa de les turbulències derivades del canvi tecnològic i de la crisi econòmica. En el primer portem ficats dues dècades i encara no sabem quin serà el camí. A la segona portem deu anys i potser podríem dir més del mateix: no tenim ni idea de com rendibilitzar el periodisme. Cal assumir-ho i començar a moure’s.

Error històric

L’arribada d’Internet ens va obrir una inesperada finestra al món: per primera vegada en la història anàvem a poder distribuir els nostres continguts sense importar la distància, el temps o l’espai. I a sobre amb les oportunitats multimèdia que ofereix el món digital: vídeos, fotografies, infografies, animacions, àudio, text, enllaços, elements interactius que fomenten la participació, personalització de continguts, temps real, directes… Capacitats tècniques i tecnològiques inèdites que prometien un periodisme sense límits, el que ens va obrir tant els ulls que ens va fer fora els braços d’aquesta tecnologia i, com a conseqüència, als peus dels cavalls.

Regalar a Internet el que cobràvem en el món real va ser el més gran error comès en la transformació digital dels mitjans, tan greu que encara avui fa mal. Perquè ara mateix no hi ha un model de negoci per als mitjans (un que funcioni, “un”, en definitiva). Hi ha una amalgama d’opcions que anem provant i descartant a mesura que no observem canvis que ens facin apostar tot a una carta, com vam fer en el seu dia amb les xarxes socials. Tot això mentre mantenim amb puny de ferro el nostre model anterior, el que sabem condemnat a la desaparició, però que ens segueix omplint butxaques i estómacs: un basat en la combinació de venda i publicitat, quan no de només publicitat (i al món físic).

Aprofitem la tecnologia

El problema està en el fet que el canvi tecnològic ha canviat la societat, i per tant a les persones. Un exemple: qualsevol de nosaltres pot llegir en temps real les notícies, conforme es desenvolupen, a Internet. A Twitter, per exemple, on periodistes i xerraires van lliscant dades reals i irreals, respectivament, que podem i hem de creure o no (respectivament). Però no necessitem obrir el diari de demà, perquè per aleshores aquests textos ni estaran actualitzats ni explicaran res que no hàgim llegit fa 12 o 15 hores. I a sobre hem pagat per això. No hauria de sorprendre que la gent hagi decidit deixar de llegir diaris, donada la seva configuració i estructura actual.

Un altre exemple: hi va haver un temps en el qual cada persona tenia el seu diari de capçalera, en un model més proper al del futbol, on som aficionats, seguidors, seguidors, simpatitzants o fanàtics d’un equip i de cap més, que del comercial, malgrat que les marques que poblen el nostre rebost, necesser o armari generalment són sempre les mateixes. Hi haurà qui tingui aquesta rigidesa que li impedeixi aventurar-se a provar noves ensenyes, alguna cosa respectable, però en l’era de l’abundància per què no aprofitar-se’n? Potser no és qüestió de donar suport a cada partit a un equip diferent, però el món real és massa ampli i complex com per llegir-lo amb un únic tipus de lletra. I aquí ens ha ajudat Internet, que ha permès l’accés a diverses capçaleres, fins i tot de diferents països, per ajudar-nos a configurar una panoràmica més rica dels successos mundans. Sona a panacea, però també podem parlar de fake news i del seu inusitat èxit per adonar-nos que cal educar. Ho sento: els periodistes hem de convertir-nos en professors. Total, ja estem acostumats a anar donant lliçons als altres i a que ens mirin amb cert recel, així que fem-ho pel bé de la nostra professió.

Claus per al periodisme del futur

En primer lloc, hem de ensenyar-nos a nosaltres mateixos (i als nostres superiors) que les notícies són gratis, però el periodisme no. Encara que cobrir, treballar i difondre una notícia estigui sota el paraigua de les normes del periodisme, el concepte de notícia ha deixat de pertànyer-nos des del moment en què qualsevol persona amb un mòbil i una plataforma com Twitter o Facebook pot fer el mateix que nosaltres: fotos, vídeos i l’explicació-contextualització del que veu. Com que hi ha persones i persones, només el criteri de cada inesperat periodista marcarà la diferència entre un nyap o un bon treball. Els periodistes no som una raça superior i sovint ens omplim la boca menyspreant la formació universitària, Deixant clar per activa i per passiva que només l’hàbit fa el monjo. Doncs aquí el tenim, tret que ara, de cop i volta, no ens interessi i exigim graus i màsters per a exercir la professió (cosa que no vindria pas malament, per cert).

En segon lloc, hem de recuperar el periodisme assossegat, el de veritat. El que mana a un reporter als confins del planeta perquè trepitjar la zona durant setmanes i s’impregni de la realitat que després comptarà. El que costa diners, benvolguts amics, però aporta a la societat això que ni Twitter ni Facebook ni un tio amb un mòbil i retòrica poden aportar. El periodisme no és gratis, ni per fer-ho ni per vendre-ho. El periodisme de veritat cal cobrar-ho. Em fa vergonya poder llegir gratis reportatges impagables. Em fa pena dedicar una petita fracció del meu temps a llegir al mòbil mentre viatjo amb autobús el fruit de diversos mesos de treball d’un company o companya que ha estat endinsant-se en una realitat que s’ha acurat a explicar-me de la millor manera que li han deixat. Em fastigueja banalitzar fins a l’extrem l’únic punt de fuga que tenim com a ciutadans per evadir-nos de la voràgine diària cap a les perifèries, com diria el Papa Francesc, d’un món que necessita cridar i respirar, i que de vegades compta amb intrèpids reporters com aliats. Ens aliem amb ells, com a ciutadans, per donar valor a aquest esforç? Encara que sigui per humanitat… El periodisme cal pagar-lo .

Com rendibilitzar un mitjà de comunicació

Hem de reformular el model i explicar-ho a la gent. Hem de caminar cap a un model híbrid que s’estructuri més o menys de la següent manera:

– Suport tradicional: el paper ha de reconvertir-se cap un producte d’assossec, explicació i contextualització de la notícia. No té sentit explicar sobre paper el que va passar ahir, i sí deixar que experts expliquin per què va passar i què passarà a partir d’ara. I, per descomptat, deixar que el periodista que ahir era al lloc dels fets equipat amb la seva llibreta, càmera, mòbil, portàtil i gravadora, pugui explicar el que va veure i no va ser notícia, però en realitat ho és i ho serà.

– Web: el web s’ha d’erigir en epicentre del mitjà i aprofitar totes i cadascuna de les possibilitats tècniques i tecnològiques que hi hagi en cada moment i que puguin aportar alguna cosa al públic. Les notícies com a tal han relegar-se a aquest suport, especialment aquelles que no tinguin més recorregut. Si ens hi fixem, hi ha mitjans gegantins que fan ombra a colossos amb més d’un segle… i no són més que un web, però que ha adquirit la rellevància necessària com per informar sense necessitar un suport addicional. A la Xarxa es pot triomfar malgrat Google i Facebook, i ho demostren cada dia mitjans nascuts en dormitoris i gestionats per adolescents. Poc tenen a envejar als grans i algunes lliçons han d’aprendre aquests últims d’ells, principalment la forma d’aixecar un mitjà digital. Una pista: Internet té les seves pròpies normes. Si no intentem posar-nos unes sabates que no siguin del nostre número per què intentem encaixar a Internet el que sabem que aquí no funcionarà? Per cert, l’ètica i els principis del periodisme no són incompatibles, per si algú tenia dubtes.

– Model de negoci: el periodisme no deixa de ser un producte, i com a tal hauria de tenir un preu al mercat (atès que té un cost de producció). Si algú és capaç de regalar el seu producte i guanyar diners per altres vies, a l’estil de Google o Facebook, endavant: té entre mans una empresa de mida potencialment similar al d’aquests gegants digitals. Si no tens una forma de rendibilitzar el que vas a regalar, seràs una interessant ONG, i potser hauries de reformular la teva companyia cap a una fundació sense ànim de lucre. Alguns mitjans han optat per això. Si creus que el teu mitjà és un negoci, ven el teu producte. Si realment val la pena, hi haurà algú disposat a pagar per ell. Ferrari va vendre en 2017 gairebé 9.000 vehicles al món. Va superar els 530 milions d’euros en beneficis. Sempre hi ha un client, en algun racó del món, disposat a pagar per un producte. Però ha de merèixer la pena, i ja veurem que el preu serà llavors el de menys. Quan algú paga per un Ferrari està pagant en realitat una experiència superior a la de viatjar amb autobús.

No pretenguis cobrar per les notícies que qualsevol persona pot llegir a Twitter, no ho faran mai. Cobra per allò que de cap manera podran llegir mai al Twitter. Cobra per allò que aportarà als teus lectors i usuaris una experiència superior al que llegeix en qualsevol web de dormitori. I si penses que a ningú li interessa un reportatge sobre un recòndit poble de l’estepa russa, has de saber que entre uns 7.000 milions d’habitants que té el planeta, molt malament ho has de estar fent perquè ni un de sol estigui disposat a pagar per això. No em enceguen el bonisme ni l’idealisme, però aquestes mateixes persones que no saben ara mateix que els interessa aquest poblet són les que fa una dècada asseguraven amb vehemència que la música era gratis i ara paguen deu euros mensuals a Spotify, i són els que fins fa un parell d’anys fonien la fibra a base de Torrent i ara s’enganxen a Netflixcada nit. Algú els va educar perquè comencessin a pagar per béns fins llavors “gratuïts” i de bon grat van assumir el missatge i es van rascar la butxaca, però només quan van veure que pagar aportava molt més que no fer-ho. Els ensenyem a pagar pel periodisme?

Per: Eco Inteligencia
Font Imatge: Genbeta