Onze formes de rendibilitzar un mitjà de comunicació

Com guanyar diners en un mitjà de comunicació? Rendibilitzar el periodisme no és fàcil en un entorn en què la publicitat està en mans de tercers i cada vegada es paga pitjor. T’expliquem onze formes d’obtenir ingressos en un mitjà de comunicació.

Rendibilitzar un mitjà de comunicació no és fàcil, ja que el model basat en publicitat i venda al públic està esgotat, dependre de la publicitat és més difícil que mai i els models de subscripció estan donant els seus primers passos. La sagnia de mitjans que tanquen o retallen plantilles no cessa, mentre els que es mantenen en el mercat lluiten per sobreviure sota mínims. Un panorama descoratjador que podria tenir final feliç si seguim les recomanacions de Andrew Rolf, director d’innovació a Media Consulting. En el seu pas pel FIPP Insider de Madrid, Rolf va desgranar onze models de negoci per a mitjans de comunicació. Prenem nota, perquè segurament un d’ells, o la combinació de diversos, tindrà la clau perquè el vostre mitjà pugui seguir bufant espelmes.

1. Continguts de pagament.- La creació d’ continguts exclusius d’alta qualitat és un dels mètodes més provats per alguns mitjans de comunicació perquè l’únic requisit és poder crear aquest contingut, que ha de ser rellevant i prou atractiu com perquè la gent estigui disposada a pagar per ell. El risc d’aquest model és que no hi ha molta gent disposada avui en dia a pagar per continguts, tot i que la tendència de molts usuaris és la de pagar per continguts de qualitat. La tecnologia facilita el procés, a l’automatitzar els pagaments i gestionar què pot veure cada usuari.
2. Filantropia.- Molts mitjans de comunicació estan deixant de banda el món empresarial per reconvertir-se en fundacions sense ànim de lucre, de manera que els lectors puguin finançar-los amb uns altres ulls: realitzen una tasca social i deixen de banda interessos econòmics o polítics. Els lectors es converteixen en socis que donen suport a la tasca del mitjài i dels seus periodistes amb l’objectiu de jugar un paper social més acusat. Per convertir un mitjà de comunicació en una entitat sense ànim de lucre cal que el vincle amb els lectors sigui prou fort com perquè estiguin disposats a col·laborar. A més, cal donar més protagonisme als que sufraguen el mitjà, ja sigui amb reunions, participació directa o qualsevol altra fórmula de interactuació. El risc del model està en que serà necessari cobrar petites quantitats o fins i tot permetre que siguin els lectors els que triïn quants diners donar i cada quant temps fer-ho, el que podria desquadrar els comptes i fer que no sortissin els números.
3. Club.- Similar al punt anterior, però amb ànim de lucre: un mitjà de comunicació pot convertir-se en un club de notícies, un fòrum privat en el qual els socis poden obtenir informació sobre els temes que els interessen. Cal amanir-ho amb ofertes, esdeveniments exclusius o qualsevol opció que permeti diferenciar al soci d’un club d’un simple membre: si només volem que pagui per llegir notícies, la paraula ‘club’ no serà més que una atractiva etiqueta de cara al màrqueting, però no estarà oferint l’experiència que suposa pertànyer a un club. Restringir el nombre de socis seria una estratègia adequada per augmentar el valor de la subscripció, però el mitjà haurà de fer comptes abans de posar en marxa un model com aquest si vol poder rendibilitzar el mitjà. Això no obstant, si el mitjà-club ofereix de veritat un valor diferencial, la seva membresía podrà ser més elevada del que és habitual. El model no serveix per a mitjans massius o generalistes, però pot ser molt útil per a mitjans de nínxol.
4. Retailer.- Algunes capçaleres gaudeixen de prestigi i una marca poderosa que pot ser aprofitada per a vendre altres realitats, com esdeveniments, congressos, educació o productes i serveis a tercers. Per exemple, el diari El País organitza i ven viatges exclusius al costat de personalitats que coneixen cada destinació i que mostren determinats aspectes als turistes. Al Regne Unit, el Financial Times organitza FT Weekend, una sèrie d’esdeveniments exclusius per treure tot el partit al cap de setmana. La modalitat alternativa està en crear marketplaces dins del mitjà i vendre allà productes de tercers, així com participar en xarxes d’afiliació per obtenir una comissió per cada venda. Els mitjans tenen una gran base de lectors i és probable que molts apostin per comprar els productes o contractar els serveis suggerits en les pàgines de la seva capçalera favorita, sempre que hi hagi una proposta de valor real.
5. Esdeveniments.- Relacionat amb el punt anterior: molts mitjans de comunicació aprofiten el seu posicionament en determinats camps per liderar esdeveniments que aprofundeixen en cada tema de la mà d’experts i personalitats, i pels quals es pot cobrar entrada. El digital TechCrunch lidera un important esdeveniment sobre tecnologia, Disrupt, el que a més reforça el lideratge del mitjà en els temes tractats: els esdeveniments poden ser coberts fins i tot per la competència. No obstant això, organitzar un esdeveniment en condicions no és barat i requereix una logística que no tots els mitjans es poden permetre. L’alternativa és associar-se amb altres empreses per a una organització conjunta que permeti repartir costos i treball, tot i que també beneficis.
6. Proveïdor tecnològic.- Molts mitjans de comunicació han invertit en crear potents equips de tecnologia per desenvolupar i gestionar les seves plataformes digitals. Alguns mitjans han creat les seves pròpies aplicacions, van desenvolupar en el seu dia el seu propi CMS (Content Management System) o disposen de desenvolupadors de programari per crear els seus propis programes informàtics. Perquè no vendre aquesta tecnologia a tercers? Permetria controlar part del negoci de la competència i, a més, obrir vies d’ingressos recurrents, ja que el servei tècnic o les actualitzacions dependrien del medi desenvolupador. La contrapartida és la necessitat de seguir invertint en tecnologia perquè el servei prestat estigui a l’avantguarda en tot moment. El risc, que un nou competidor desenvolupi una plataforma o servei més potent i més barat… o fins i tot gratuït.
7. Agència.- Els mitjans dediquen gairebé tots els seus esforços a cobrir informació, processar-la i publicar-la. No obstant això, l’alta especialització dels mitjans de nínxol els converteix en candidats perfectes per vendre peces a tercers. Encara que a priori pugui semblar que perjudica el seu negoci, al treballar per a la competència, la veritat és que molts grans mitjans estan absorbint a mitjans de nínxol especialitzats en un tema concret. D’aquesta manera, el mitjà gran cobreix determinades àrees temàtiques amb una marca especialitzada i un equip ja consolidat i reconegut, mentre que el petit obté ingressos i creix en visibilitat. El Español ha realitzat aquest tipus de moviments amb El Androide Libre, per exemple: va passar de ser un bloc d’especialistes en el sistema operatiu Android, a la Web de referència de la mà d’un dels digitals més importants d’Espanya. Les sinergies permeten El Espanyol cobrir una àrea amb demanda d’informació, a El Androide Libre a posicionar-se com a referent ja tots dos, a augmentar el seu trànsit, en sumar o combinar les seves xifres, el que repercutirà en el preu dels anuncis que mostrin. Aquest model és més radical que la simple venda de peces soltes o les col·laboracions esporàdiques.
8. Data Broker.- Suposa la entrada dels mitjans en el negoci de les dades. Tot i que els mitjans no han estat molt espavilats a l’hora de recopilar i utilitzar les dades dels seus lectors (tot i que podrien haver-se comportat com Google o Facebook, en ser els que lliuren cada usuari els continguts que volen llegir), mai és tard per crear estratègies i negocis ‘data-driven’, o controlats per dades: només cal demanar que l’usuari hagi de registrar-se per accedir a un mitjà per tenir un perfil bàsic i recopilar les seves dades. Si s’obté l’exprés consentiment de l’usuari, el mitjà pot fer negoci amb aquestes dades de la mateixa manera que ho fan les grans companyies tecnològiques. Fins i tot repercutirà en la publicitat, ja que el mitjà pot negociar els seus propis acords publicitaris per no dependre de Google i Facebook. És una estratègia cara i un model de negoci delicat: cal tenir molta cura amb les dades dels usuaris, sobretot un cop ha entrat en vigor el nou Reglament Europeu de Protecció de Dades (GDPR).
9. Brand Licenser.- Els mitjans de comunicació poden llicenciar la seva marca perquè terceres empreses la utilitzin en els seus productes i serveis. Aquest sistema funciona en determinats mitjans de nínxol i al costat de marques relacionades amb el sector. Un exemple és National Geographic, que ven tot tipus de productes relacionats amb viatges i aventura, a més de llibres. Monocle fins i tot té botigues en què venen productes que encaixen amb la seva filosofia.
10. Inversor.- Aquells mitjans que estiguin aconseguint rendibilitat podrien reinvertir part dels beneficis en finançar noves iniciatives periodístiques. D’aquesta manera, estarien assentant el seu futur gràcies a negocis emergents que tindran molt a dir en el sector. Encara que també poden diversificar i conquerir altres àrees. En aquest sentit, la tecnologia es converteix, de nou, en un important camp per al futur dels mitjans. També per al de les seves inversions.
11. Publicitat.- Ho hem deixat per al final perquè no per això és menys important: la publicitat segueix i seguirà sent un element cabdal a l’hora de finançar un mitjà de comunicació, com a mínim a curt termini i fins que no es compti amb un model de negoci alternatiu capaç de proporcionar els diners necessaris perquè la qualitat del mitjà estigui assegurada. Per això, comptar amb la publicitat és una opció intel·ligent que requereix, això sí, ser combinada amb altres modalitats d’ingressos. Només alguns mitjans aconseguiran seguir vivint exclusivament de la publicitat, principalment els que acabin amb els models invasius que entorpeixen l’experiència de l’usuari. (Foto: Iris – gràfic: expertgazette)

Per Media-tics
Font imatge: expertgazette.com