La premsa tradicional conserva la seva influència, segons un estudi de la Carlos III
La societat segueix confiant en la premsa tradicional fins i tot davant fenòmens digitals com WikiLeaks, l’impacte depèn, “paradoxalment, de la seva difusió a la premsa de paper que encara conserva la seva influència i poder legitimador”, segons un estudi de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M) en el qual s’analitza la plataforma de filtracions Wikileaks des del seu naixement el 2006 fins a l’any 2012 i que ha publicat la Revista Espanyola d’Investigacions Sociològiques (REIS), del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Intentem resumir els trets essencials de l’anàlisis.
“Malgrat que la premsa en paper no deixa de disminuir la seva tirada, encara marca la tendència en l’opinió pública mundial i és referent per a informar-se” en l’era d’internet, asseguren els investigadors Carlos Elías i Alberto Quian. “La nostra investigació busca explicar quan, com i per què emergeix WikiLeaks com a fenomen global” i analitzar-ne les estratègies per a la difusió de documents secrets “en tres clares etapes”, explica Elías. Per a això, es van usar eines gratuïtes d’analítica web per recollir dades de quatre nivells de popularitat digital: cerques a Google, accés a la web de WikiLeaks, presència i seguidors a Twitter durant més de cinc anys.
Les dades d’impacte de la primera etapa, quan Julian Assange va alliberar informació massivament i en brut a la seva web “sense passar pel filtre dels processos periodístics i dels mitjans convencionals”, revelen la “ineficàcia d’aquesta estratègia per influir en l’opinió pública i causar reaccions socials i polítiques significatives “, explica Quian, expert en cultura hacker.
Els pics més alts de popularitat de WikiLeaks es van aconseguir el 2011, coincidint amb la seva col·laboració en el cas “Cablegate” amb cinc diaris -The Guardian, The New York Times, Der Spiegel, El Mundo i El País- per al maneig i publicació de 230.000 cables filtrats de la diplomàcia nord-americana.
Segons l’estudi, WikiLeaks va aconseguir “el seu màxim impacte” en aquesta segona etapa, quan li emparaven “només cinc mitjans, però que pertanyen a l’anomenada premsa de qualitat”, els periodistes analitzen i contextualitzen en profunditat els temes.
No obstant això, “el matrimoni de conveniència de la premsa influent amb WikiLeaks va acabar al setembre de 2011”, quan Assange va decidir publicar íntegrament els cables diplomàtics “sense que els periodistes tradicionals n’editessin prèviament la informació”, després de consultar amb els seus seguidors a Twitter que van votar a favor de penjar els cables en brut a la pàgina web.
En un comunicat conjunt, el 2 de setembre d’aquell any, els cinc diaris van condemnar la publicació “sense ocultar la identitat de les fonts”, posant així en perill els informants, el que va suposar la ruptura amb els mitjans tradicionals.
Encara que WikiLeaks va intensificar les filtracions i la seva activitat en xarxes socials durant 2011 i 2012, no va aconseguir igualar les cotes de popularitat i l’impacte aconseguit a finals de 2010, coincidint amb la detenció d’Assange per la policia britànica, quan 9,4 milions d’usuaris van consultar continguts sobre WikiLeaks al web de The Guardian, 43% d’ells procedents dels EUA.
A finals de 2011, després de publicar documents sobre companyies de seguretat i espionatge en col·laboració amb el col·lectiu Budget Planet, vinculat a hackers, amb l’ONG Privacy International i mitjans de sis països, Assange va iniciar una tercera etapa amb “més gran varietat de socis”, segons l’estudi. La nova estratègia es va consolidar el 2012, passant de cinc grans diaris a 29 més petits però “més diversos geogràfica i idiomàticament”, entre ells Público, sense obtenir l’impacte esperat, expliquen els autors. La conclusió és que “la premsa tradicional i de paper segueix sent qui atorga influència i prestigi, fins i tot a fenòmens tan antisistema que critiquen aquests mitjans com Wikileaks”.
Mentre va durar el “matrimoni amb la premsa influent”, Wikileaks va oferir a aquests mitjans un avantatge competitiu en els seus mercats: “l’exclusivitat, un salvavides en un moment crític per a la premsa, que viu una crisi de credibilitat i de negoci”, expliquen.
La premsa de prestigi, per la seva banda, va conferir “credibilitat i legitimitat” permetent que les filtracions fossin publicades com “actes periodístics responsables”, el que a més conferia a WikiLeaks algunes proteccions legals gràcies “al dret a la llibertat de premsa dels seus socis” .
Unes declaracions d’Elías, professor de Periodisme de la UC3M, a El Confidencial, ens diuen que “un mitjà alternatiu com WikiLeaks és menys probable que sigui reconegut o llegit per ciutadans comuns” si no aprofita “la publicitat proporcionada pels mitjans de comunicació convencionals”.
Tornant al començament d’aquest Anàlisi, l’estudi conclou que casos com el de Wikileaks denoten que “la premsa en paper encara marca la tendència en l’opinió pública mundial i és referent per a informar-se”. És a dir, malgrat tot és la més fiable.
El Butlletí us ofereix l’estudi de la Universitat Carles III Estrategias y razones del impacto de WikiLeaks en la opinión pública mundial, només cal CLICAR AQUÍ
Per: Àmbit d’Estratègia i Comunicació-Mediàtic
Font Imatge: bgr.com
