Piqué i el periodisme

El futbolista Gerard Piqué és una de les celebrities més actives a les xarxes socials en què intervé regularment amb un estil molt personal (gairebé 2.500 tuits i prop de 16 milions de seguidors) i sobre temes molt personals (la seva dona, la cantant Shakira, més de 5.000 tuits i gairebé 47 milions de seguidors). És un autèntic influencer en la comunitat global del Barça. Des del passat mes de maig, Piqué festeja amb la possibilitat de crear “el seu propi mitjà de comunicació”. Arran d’una notícia falsa, difosa per la premsa sensacionalista anglesa i viralitzada per la premsa esportiva espanyola, sobre la seva presumpta caça conduint a gairebé 200 quilòmetres per hora, el defensa blaugrana va llançar un dard contra els mitjans i els periodistes: “Ara us explicaré com funciona gran part de la premsa avui en dia -va explicar en una sèrie de tuits-: Un paparazzi et fa una foto parlant amb els Mossos d’Esquadra. El paparazzi s’inventa que anava a 190 km/h i que em van treure 6 punts de carnet per poder vendre les fotos per 1.500 euros. Tot mentida. Un mitjà anglès compra les fotos sense importar-li la veracitat de la història. la majoria de mitjans d’aquest país difonen la notícia sense corroborar la informació. Tot per obtenir més clics. El mal ja està fet i ningú fa res per canviar aquesta dinàmica. El meu objectiu en els pròxims mesos és crear un mitjà de comunicació que sigui diferent, veraç, autèntic i dels jugadors. Estic fart “. El seu anunci avalava la tesi cada dia més estesa sobre la possible extinció de la intermediació dels mitjans per la seva progressiva pèrdua de prestigi, confiança i capacitat de gestió de la informació. No només Piqué es planteja aquesta possibilitat, també ho fan multitud de moviments socials i de grans empreses.

Només dos mesos després d’aquell anunci, Piqué va tornar a saltar a la palestra al anunciar en el seu compte de Twitter (la mateixa en la que en ocasions anteriors havia explicat, per exemple, el naixement dels seus fills) que el brasiler Neymar es quedava a el Barça. Ho va dir el 23 de juliol, quan la marxa del davanter no s’havia fet oficial i la comunitat global del Barça era un formiguer de rumors. Finalment, Neymar va fitxar pel PSG. Piqué va guardar silenci fins que va comparèixer en roda de premsa el passat 12 d’agost i aquestes van ser les seves explicacions: “No va sortir bé la jugada. Va ser com quan et marques un farol en una mà de pòquer i no surt bé. Jo no sóc un mitjà de comunicació i no he de donar notícies ni ser portaveu de ningú “. I en un curiós doble revés en relació a les seves declaracions de maig va rematar la feina amb un retret als periodistes per creure’l no contrastar la seva informació.

Hi ha el convenciment general que Piqué acabarà creant aquest mitjà de comunicació que va anunciar. De fet, participa com a empresari en diverses start-up digitals i aquest passat mes de juny va acudir a un curs de comunicació a Harvard. L’experiment pot resultar summament interessant. La línia editorial sembla clara: “defensar als jugadors”, però l’interessant serà veure la pràctica informativa. Piqué associa un mitjà de comunicació a “donar notícies”, “verificar” i “contrastar” la informació. I entén que el seu compte de Twitter no és un mitjà de comunicació perquè el pot utilitzar per llançar “farols” o “pressionar”. Un cop més ens trobem davant usuaris de la informació que mantenen una guerra oberta amb els mitjans als que critiquen per fer allò que ells mateixos practiquen a les xarxes. Molts periodistes s’han enfadat amb Piqué quan ho haurien de fer amb ells mateixos i amb els seus mitjans. L’arrel del problema és determinar si els comptes de les celebrities a les xarxes socials poden ser tractades com una “font” o com un “testimoni”. Abdicar d’elles és impossible, perquè la informació o desinformació que acullen ja està en la ment del públic i la intervenció del periodisme en la conversa pública ha de partir d’aquesta premissa, però tractant-la de manera diferent a com ho faria un mitjà tradicional. Concretant, les cometes d’un tuit de Piqué no tenen el mateix valor informatiu que les seves cometes en una roda de premsa o en una entrevista. Són contextos diferents. D’aquí neix el periodisme, ho faci Piqué o la premsa sensacionalista impresa. El problema de la veracitat és comú.

De Albert Sáez

Font imatge: mundodeportivo.com