Salaverría: “Trobar l’equilibri entre l’actualització tecnològica i la preservació dels valors periodístics és un dels grans desafiaments”

Ramón Salaverría és un dels professors espanyols de periodisme de major reconeixement internacional. És  vicedegà d’Investigació de la Facultat de Comunicació  de la Universitat de Navarra, on a més és sotsdirector del  Center for Internet Studies and Digital Life. Està especialitzat en la investigació sobre ciberperiodisme i mitjans digitals, temes en els quals és un  investigador molt referenciat. El seu llibre més recent,  Ciberperiodismo a Iberoamèrica  (2016), és una detallada anàlisi de l’evolució dels mitjans digitals en els 22 països de l’Amèrica Llatina, Espanya i Portugal.

En aquesta entrevista amb el Laboratori de Periodisme de la Fundació Luca de Tena aborda principalment els reptes de les facultats de periodisme i detalla també algunes claus de la transformació digital del periodisme , tant pel que fa als continguts com al model de negoci.

El canvi dels hàbits dels lectors ha modificat les habilitats que el periodista necessita per exercir amb èxit el seu treball. Parlem per exemple de SEO, escriptura per a mòbils, tractament de dades, analítica per periodisme… Fins a quin punt la universitat s’ha adaptat per poder formar als alumnes de periodisme en aquestes noves habilitats?

La indústria periodística està evolucionant però la pròpia universitat també. La implantació dels plans de Bolonya fa ja més d’una dècada ha plantejat una reestructuració dels ensenyaments en general i en particular de l’àmbit del periodisme.

En general, la universitat ha tendit cap a un tipus de treball que és menys teòric i que es va enfocant més en qüestions pràctiques, però al mateix temps s’ha produït un fenomen de multiplicació de facultats, de certa dispersió. D’una banda, hi ha una major tendència a estar al dia en les tecnologies, en el desenvolupament professional, però d’altra banda no hi ha una concentració de massa critica suficient en totes les universitats com per poder donar una formació de qualitat. Això, com avantsala.

Si, a més, tot això coincideix amb uns anys de crisi que han afectat la inversió en educació tant a la universitat pública com en el meu cas a la universitat privada, i tots ens hem hagut d’estrènyer el cinturó, encara es fa més difícil atendre a les grans demandes i els grans desafiaments que actualment planteja la formació periodística per a la indústria. La indústria periodística està canviant, però la pròpia universitat està en un període de transformació.

Va ben encaminada aquesta transformació de la universitat per respondre a aquestes demandes. Què seria necessari introduir perquè s’acosti més a les necessitats que actualment planteja l’ofici de periodista?

Al meu entendre, el que s’està fent no acaba d’encaixar del tot amb el que s’hauria de fer. Hi ha una gran quantitat d’ensenyaments que s’instrueixen en destreses, però no s’explora prou el que són els nous llenguatges, els nous models, les estratègies… els aspectes més de fons. Els alumnes, en moltes ocasions, posseeixen un seguit de formacions molt específiques, però al mateix temps molt caduques, perquè les tecnologies evolucionen amb molta rapidesa, i molt més del que ho feien fa quinze, vint o vint anys enrere, però no acabo d’estar convençut, en general, que els alumnes tinguin un criteri, uns valors, uns principis, una capacitat d’innovació que els permeti donar resposta al que demana la indústria periodística.

Tinc, per tant, una sensació ambivalent: em dóna la sensació que, efectivament, les universitats de periodisme han incorporat en els seus programes, com no podria ser d’una altra manera, tot el que té a veure amb les tecnologies digitals, però la seva capacitat d’aportació i sobretot la seva capacitat d’innovació per als grans desafiaments que té la professió periodística és més limitat del que hauria de ser.

Un dels comentaris que es deixen sentir amb relativa freqüència en els staffs dels mitjans de comunicació sobre els estudiants acabats de llicenciar és precisament que estan incorporant aquest bagatge tecnològic o de transformació digital als seus coneixements, però que per contra, estan disminuint altres valors, diguem tradicionals, com la capacitat de contextualitzar la informació, fins i tot de posseir una bona redacció periodística o un correcte ús del llenguatge, o fins i tot d’una manera més genèric, tenir una àmplia cultura general que permeti crear relacions o traslladar als lectors qualsevol informació amb més riquesa de matisos. És possible trobar un punt d’equilibri entre el més perible i els valors tradicionals de l’ofici de periodista?

Coincideixo amb aquesta anàlisi, però penso que les empreses periodístiques tenen part de culpa en aquest fenomen. En els últims deu anys hem vist com gran part de la veterania periodística que atresoraven les redaccions s’ha dilapidat perquè les empreses periodístiques s’han desfet de professionals de gran vàlua i de trajectòria professional, perquè eren probablement els professionals més cars però també els menys acomodats. Això es nota. És inqüestionable que s’havia de acabar notant. Quan buides les redaccions d’experiència, d’ofici, després és molt més fàcil que et trobis amb redaccions amb menys criteri periodístic o amb menor criteri per poder analitzar adequadament les informacions i en canvi trobis redaccions més funcionarials, més tècniques, però que no tenen aquest esperit periodístic tan marcat.

Trobar aquest equilibri entre l’actualització tecnològica i la preservació dels valors periodístics tradicionals és un dels grans desafiaments a què s’enfronten actualment tant la universitat com les empreses periodístiques i té a veure amb el que deia abans: em sembla que la mera instrucció tècnica i el domini d’una sèrie d’eines, per si mateixes, no et porten enlloc. Cal també aprendre els valors i les estratègies i els principis essencials del periodisme i sobre aquests basar tota la resta. Basar la instrucció periodística en tecnologia em sembla que és un error de partida.

La crisi ha deixat moltes redaccions buides i amb poques possibilitats que es cobreixin els buits que els ERO i acomiadaments han causat, almenys de moment; la percepció de la feina del periodista no millora en les enquestes; les fake news creen un estat de confusió que arrossega també per desgràcia al periodisme… Quin estat d’ànim es respira a les aules de periodisme de les facultats?

És cert que la crisi afecta, però també és veritat que molts alumnes ja es formen en periodisme sabent que hi ha moltes més opcions que treballar en una redacció, com gabinets o comunicació corporativa. Saben que bona part dels llocs que es van a cobrir no responen al treball periodístic tradicional. Encara que és veritat que segueix existint una sèrie d’alumnes que estan enfocats en el periodisme com el coneixem. Després hi ha el fenomen de l’autoocupació, que és també una opció que ha anat cobrant força. El ventall de possibilitats s’ha obert i és molt més gran que abans, quan estava més enfocat o gairebé tot enfocat al periodisme en mitjans de comunicació.

Fora ja de l’entorn acadèmic, obrint una mica el focus i entrant breument en l’impacte que la tecnologia pugui tenir sobre els continguts, volia preguntar-li si considera que el fet que l’accés a la informació hagi de ser majoritàriament a través del mòbil i que el declivi de suports com el paper sigui tan accentuat, pot acabar amb els formats llargs i anar imposar una estructura narrativa d’articles de poca extensió i paràgrafs curts.

No crec que el periodisme mòbil signifiqui la mort dels formats tradicionals. La forma de representar el contingut és diferent: hi ha més plataformes i el contingut està més diversificat. Es consumeix la informació en un entorn de múltiples pantalles. Es tracta d’un nou escenari i aquesta diversificació anirà creixent a mesura que es vagin incorporant noves pantalles.

A més, s’està demostrant que els temps de lectura a través de dispositius mòbils estan augmentant. No sembla que el periodisme més reposat vagi a acabar, sinó que està havent-hi una evolució. Per exemple, el pes de les dades, la representació d’aquestes dades, és ja molt més gran que abans i seguirà creixent. Hi ha una evolució, però no necessàriament crec que hi hagi d’haver una desaparició de formats llargs, sinó una evolució.

I a la premsa escrita, quin futur li veu?

No crec que la premsa escrita desaparegui. Al segle XX va ser el mitjà hegemònic. És veritat que hi havia una gran massa que veia la televisió, però l’opinió pública la configuraven els diaris impresos. Fins a finals dels 90, els grans temes sortien als diaris. Ara, al segle XXI, els diaris escrits ja no són el mitjà, en singular, sinó un mitjà més. És evident que han perdut l’hegemonia, i probablement es converteixin en un element de nínxol, per a un sector o un perfil concret de lector, però no crec que el diari imprès desaparegui.

Una última qüestió, en aquest cas sobre el model de negoci de la premsa. La malaltia està àmpliament diagnosticada: la publicitat digital no compensa la caiguda de la qual es perd en paper, ni les subscripcions digitals cobreixen la inexorable pèrdua de vendes d’exemplars al quiosc. La diversificació de negoci no acaba d’enlairar-se: les subscripcions digitals a Espanya sembla que no són l’opció i no s’instauren, altres alternatives com el “branded content” no són escalables i només poden mantenir-se en un percentatge d’ocupació baix del diari, els esdeveniments estan ja saturats… Quina és la solució?

Sí que s’han provat models de pagament a Espanya. Ho va fer El Pais i altres mitjans, però la forma en què es van aplicar es va demostrar que no era vàlida o que no es percebia com de valor. El problema és que no es pot ser excel·lent en tots els àmbits: l’economia, la política, els esports… Això és molt complicat. Perquè un model de pagament funcioni, entre moltes altres coses, cal concentrar-se en allò que es pugui oferir amb molta qualitat i amb un valor diferencial. És impossible mantenir l’hegemonia en tants fronts i, a més, sentim moltes vegades parlar de periodisme de qualitat i de les queixes pel fenomen de les fake news, però bastants mitjans abusen del contingut patrocinat, i aquest no és precisament el camí cap al periodisme de qualitat. Cal millorar aquest model de pagament i centrar-se en aquesta especialització en la qual es aporti un valor afegit. No crec que sigui inviable un model de pagament per continguts a Espanya, sinó que els models que es van experimentar a gran escala no van ser potser els apropiats.

Per:Laboratorio de Periodismo
Font Imatge: UNAV i Diari de Tarragona