Evolució dels mitjans de comunicació en l’última dècada
Les dificultats econòmiques dels mitjans, derivades del canvi estructural provocat per la digitalització, agreujat per la crisi econòmica, els estan obligant a buscar noves fonts d’ingressos, o revitalitzar altres ja conegudes. En aquest context una de les fonts que més se citen són les vendes per continguts, ja siguin subscripcions, en el cas dels mitjans informatius, o abonaments, en els mitjans d’entreteniment com la televisió.
No hi ha dubte que les experiències en els últims anys d’alguns mitjans (principalment nadius digitals) han llançat alguna esperança sobre això. Les xifres de subscriptors (o simpatitzants o socis, en el cas dels que es decanten per la membre) eren insospitades fa anys. Ara bé, cal atendre a les xifres bàsiques per intuir que es tracta d’una font d’ingressos que mostrarà les seves limitacions.
Però, de la mateixa manera, l’evolució de les vendes al nombre d’exemplars de diaris (és a dir, les vendes a través dels quioscos) i de les subscripcions permeten deduir que ens trobem davant d’una tendència que resultarà difícil invertir.
El fet que a l’Estat espanyol, tradicionalment, les vendes d’exemplars de diaris les hagi realitzat un percentatge molt reduït de la població (al voltant del 10% en els millors moments) convida a pensar que és la part del públic més procliu a invertir en informació la que mostra aquestes tendències descendents.
I si s’atén als mitjans més bolcats en l’entreteniment, com la televisió de pagament, les estadístiques mostren que si bé el nombre d’abonats està experimentant un gran creixement, si es creua aquesta dada amb el dels ingressos generats pel gruix dels operadors (que recull la CNMC) la tendència és descendent i els més de 400 ingressos per abonat de 2008 s’han reduït en, aproximadament, un terç.
D’altra banda, la paquetització de les tarifes dels operadors de telecomunicacions fan difícil saber si la raó última de la presència de la televisió a les ofertes (i el creixement dels abonats) es deu més a un genuí interès pels continguts televisius que a l’escassetat d’ofertes competitives en els paquets amb menys serveis integrats (per exemple fibra i mòbil).
I, mentre els hàbits de consum canviaven, què succeïa en el món dels mitjans pel que fa a les seves fonts de finançament?
Pel que fa a la publicitat, el primer que cal recordar és que, entre 2008 i 2017, la inversió publicitària va baixar el 31% al passar de 6.517,2 milions a 4.486,6 milions, segons dades de l’informe i2p. I aquesta última xifra es va assolir després de quatre anys de creixements, el que obre la porta a la possibilitat que estiguem davant d’un canvi estructural del mercat espanyol i que calgui anar adaptant-se a uns volums de recursos econòmics significativament inferiors als d’abans.
D’altra banda, a mesura que passaven els anys, la inversió publicitària es va anar redistribuint la mateixa manera que ho van fer els consumidors d’internet i de mitjans. Si la inversió en mitjans digitals representava el 2008 el 4,6% del total, una dècada més tard arribava al 18,7%. Catorze punts de quota que aquests mitjans van arrencar, principalment, als diaris, les revistes i la ràdio, ja que la televisió va aconseguir mantenir la seva lleugerament per sota del 50%.
Ara bé, el 48% de la inversió en televisió en 2008 significaven 3.146.000 d’euros, mentre que el 49% de 2017 eren 2.178,4 milions, un 30,7% menys.
L’evolució de la inversió publicitària i el seu repartiment entre mitjans digitals, televisió i resta dels mitjans, de la mateixa manera que succeïa amb el consum, no deixa cap dubte: el món digital avança a gran velocitat.
Ara bé, semblant desenvolupament no ha d’eclipsar què està succeint dins del repartiment de la inversió. Com abans s’apuntava, la televisió manté una quota de la inversió propera al 50% i, a més, supera àmpliament a la inversió en altres mitjans, inclosos els digitals. En 2017, la televisió va recollir els esmentats 2.178,4 milions d’euros, enfront dels 841.300.000 dels digitals (no es considera la publicitat contextual) i els 1.466,9 milions de la resta dels mitjans.
No menys rellevant és el fet de com es reparteixen dins de cada mitjà aquestes quotes, aspecte que s’abordarà en analitzar l’evolució de cadascun dels mitjans al llarg de la dècada.
En la dècada que va, 2008 2017, la indústria espanyola dels mitjans de comunicació (considerant els d’informació i d’entreteniment) ha patit una autèntica convulsió, provocada per la digitalització. L’expansió d’internet i, molt especialment, la proliferació dels terminals mòbils ha aflorat uns hàbits de consum diferents als vigents fins aleshores.
La plasmació gràfica d’aquest fenomen mostra com, des del començament de la crisi econòmica (i podria dir-se que malgrat ella), el temps dedicat pels espanyols a l’ús de la xarxa no ha deixat de créixer, en detriment del dedicat als mitjans. Un descens del consum de mitjans que ha estat més acusat en els impresos i menys en els audiovisuals.
Per: Digimedios
Font Imatge: Digimedios,
