Quaranta anys dedicat a la mateixa professió donen per a molt. Quan Juan Tortosa va començar a treballar, després haver-se llicenciat en la primera promoció de Periodisme de la UAB, seguia vigent el delicte d’escàndol públic segons el qual era fàcil veure entre reixes si publicaves un article considerat immoral per la justícia hereva del franquisme. N’hi havia prou amb una foto d’un pit -com les que avui cesura Facebook-, o un comentari malsonant per veure declarant en un jutjat. Fins i tot existia un Registre Oficial de Periodistes en què era indispensable figurar per exercir.

Va iniciar la seva carrera en el grup Zeta, i des de llavors ha treballat des en publicacions eròtiques fins a suplements sobre ecologia. En els vuitanta va treballar a Antena 3 Radio i a Informe Semanal. A les portes del nou mil·lenni va crear la corresponsalia andalusa de CNN + i la de Cuatro. Diu que mai va buscar viure els esdeveniments que relata, però la seva carrera l’ha portat a ser testimoni des d’una redacció de l’23-F, l’11-S, l’11-M, l’entrada d’Espanya a l’OTAN, les primeres eleccions europees, els governs des de Suárez fins Rajoy, el naixement de la televisió privada i l’arribada d’Internet.

Juan Tortosa és un tros viu d’història de la comunicació espanyola. Té molt interioritzat el panorama periodístic espanyol i les seves etapes. Ara, ell mateix s’encarrega de repassar la seva trajectòria, el que li ha tocat viure i com ha evolucionat l’Espanya mediàtica des del 77 fins avui. Ho fa en el seu llibre Periodistes: l’art de molestar al poder, que publica Roca Editorial. Quan saluda, et crida company si véns amb gravadora a la mà i motxilla a l’esquena.

Com neix Periodistes, i per què decideix repassar la seva trajectòria precisament ara?
Tot va començar fa deu anys quan va néixer Les carrega el diable, un bloc coral que vam iniciar en la redacció de CNN + i Cuatro a Andalusia. En teoria era per anar bolcant totes les nostres experiències en la professió. Tingues en compte que aquesta redacció no només cobria el que esdevenia a Andalusia, també la costa d’Àfrica, Ceuta, Melilla, Marroc, sud de Portugal, Gibraltar… Igual podíem estar veient com ficaven a la presó a l’alcalde de Marbella, com assistint a com un submarí nuclear atracava a Gibraltar, o recollint morts en una pastera dos minuts abans de sortir en directe.

No obstant això, encara que era un tema comú i participaven moltes persones, em vaig anar quedant sol en la seva actualització. Quan vaig descobrir que portava un any escrivint jo sol, els vaig demanar permís per portar-lo jo. I llavors vaig decidir dedicar-lo a reflexionar sobre el periodisme i la seva relació amb la política. Ara fa tres anys em va donar per pensar què passaria si recopilava tot el que havia escrit en aquest bloc. El vaig bolcar a un Word de tropecientas pàgines que no donava per a un llibre, sinó per a tres.

Primers anys en revistes eròtiques. Diu que mai ningú va ser processat per escàndol públic tantes vegades com vostè. Com creu que ha canviat aquest panorama, veient com avui en dia els periodistes d’aquest país segueixen acabant en els jutjats per explicar la veritat?
Crec, de fet, que hi ha hagut un retrocés d’un temps ençà. Afortunadament la situació jurídica no és la mateixa que recentment mort Franco. Vull dir, que llavors hi havia un Codi Penal l’article 431 et manava directament a la presó, et multava amb 600.000 pessetes de l’època, i et inhabilitava durant sis anys per exercir la professió tan sols per treure un pit en portada.

Al final jo no vaig anar a la presó i aquest Codi Penal es va reformar. La Transició va ser lenta però -salvant les distàncies-, ara sembla tenir més similituds amb l’actualitat de les que podríem pensar. En la Transició els periodistes lluitàvem contra determinades forces institucionalitzades hereves del franquisme, ara percebo que passa una cosa similar amb els hereus d’aquells als quals se’ls va guanyar la partida. És a dir, alguna cosa es va haver de deixar a mitges quan ara ressusciten segons quines fantasmes…

No tenim aquest Codi Penal però sí Lleis Mordassa que fan que hi hagi por de dir certes coses, o publicar segons quines informacions.
Potser és, simplement, que jo he tingut molta sort en la meva trajectòria. Però no et puc negar que llavors no veia el enviliment en els mitjans que ara percebo, ni tampoc la divisió que és norma avui. Potser eren altres els empresaris que eren amos dels mitjans, potser eren altres les hipoteques que arrossegaven, però jo percebia un aire de renovació i un atreviment a publicar malgrat els riscos, que feia que el sector tingués cert front comú. El caràcter del mitjà en el qual treballes sempre condiciona la teva feina, però ara cada vegada passa més que del que té por un redactor és a perdre el seu precari contracte si molesta al seu cap immediat, o al director, o no compleix amb un compte de resultats.
De fet, en el capítol en què reflexiones sobre la por a les represàlies en la comunicació contemporània, dius que a vegades “tenim més por de quedar-nos sense feina que a jugar-nos el nostre prestigi professional”. La precarietat és un signe inherent al periodisme de la meva generació?
Sempre hi ha hagut un punt de precarietat en el món del periodisme, encara que en aquella època sí que es podien pagar les factures. Però tot ha canviat en molts sentits. Em refereixo al fet que llavors només teníem tres facultats de periodisme a tot Espanya. Avui segur que són més de trenta-tres. Tenim milers de llicenciats en periodisme l’any! Quan tu poses aquests milers de professionals en el mercat cada any, i el multipliques per dècades, t’adones que el temps ha abaratit la carn de periodista. I això l’hi posa molt més fàcil als que manen: si un redactor es posa ximple perquè creu que és insubstituïble, ràpidament descobrirà que està equivocat perquè pel que guanyava ell, el gerent ara contracta a tres.

A les facultats sempre es parla d’una època pretèrita, i es parla amb romanticisme d’ella, així que és comprensible que molts periodistes joves se sentin estafats.
Jo sé que el que estic dient és probablement una postura romàntica i impossible a mig o llarg termini, però… no hi haurà un mitjana? És veritat que el Grup 16 al final es va arruïnar, que el Grup Zeta no és el que era, que el Grup Prisa va ser Déu a Espanya i ara està en mans d’especuladors i voltors financers, però potser podrem aspirar a un terme mitjà. Un que faci que la propietat de l’empresa ajudi al fet que qui treballa per a ells, començant pel mateix director, pugui apostar pel periodisme sense cap tipus d’hipoteques. Sóc conscient de la servitud publicitària també, però és un altre debat. I tingues en compte que parlem d’empresa privada, perquè si agafem ja als mitjans públics, la cosa canvia a pitjor.

Perquè se suposa que són un servei públic …
No, ‘se suposa’ no: ho són constitucionalment parlant. Però no hi ha polític que jo conegui que no aspiri a acaparar el màxim de poder, a guanyar unes eleccions, i que no estigui convençut que amb aquest poder li arriba també la televisió. Creuen que tot va en el kit d’accedir al càrrec! I no hi ha manera de convèncer-los del contrari!

I com hem arribat a això? Ja passava al 77?
Això ha passat sempre, amb la diferència que en aquells anys només hi havia una televisió pública que a més era hereva d’una manera de fer les coses durant el franquisme. Però fixa’t, jo crec que va ajudar el fet que Adolfo Suárez hagués estat director de RTVE, perquè entén que les coses en aquest ens s’havien de fer d’una altra manera. Hi va haver un canvi brutal i estava ple de professionals interessants. Però no va durar molt.

Després d’aquella època comenta que els successius governs de Felipe González, donada la seva falta de respecte a la llibertat d’expressió, havien anat acumulant fets per enfadar a molts membres de la professió periodística.
No sé com ho expresso però això no respon a la meva idea de Felipe González. No crec que menyspreés la llibertat d’expressió. Era i és un demòcrata. El que sí van descobrir com a partit, i potser més amb Alfonso Guerra -que era qui tenia a un amic íntim en la direcció general de la televisió anomenat Calviño-, va ser que la televisió era un element de propaganda potentíssim. Però bé, tornant al de Felipe González, no crec que ho digui així. Si ens referim al González d’ara, sense cap dubte. Però llavors jo no tenia aquesta sensació. A ell li ha passat com a l’acudit del tipus que de banderiller de torero es convertia en governador civil. Llavors un obrer li preguntava a un altre: ‘¿I com és possible?’. I l’altre contestava: ‘Doncs degenerant, com si no?’. Jo crec que ell ha degenerat molt, ell sabrà per què.

I què ha passat perquè els mitjans al nostre país vegin minvada la seva salut i la seva independència? És possible tornar recuperar-se?
Crec que és fonamental desemmascarar als que creuen que el periodisme funciona gràcies a la connivència amb els polítics. Potser durant la Transició aquest acostament tingués sentit perquè tots, polítics i periodistes, lluitaven pel mateix: la llibertat d’expressió, la modernització del país, la universalització de la sanitat i l’educació, i una justícia independent molt més d’acord amb els temps. Així que en aquella època estaven tots en la mateixa línia. Però, què passa quan guanya el PSOE? En aquest país, periodistes i polítics confonen els papers i obliden que, potser, ja no han de ser tan amics. L’obligació del periodista en aquella fase hauria d’haver estat apartar-se i vigilar el poder, però va haver-hi molta, moltíssima connivència entre els dos mons.

I tot això, amb el temps, ha degenerat. Quan el boom del digital ni t’explico, perquè van néixer molts portals que ningú sabia com es finançaven. Llavors apareixen mitjans com Periodista Digital o OKDiario. Mitjans que neixen abans que Público, que Infolibre o que el mateix eldiario.es. Però mentre que als primers tothom els demana explicacions sobre el seu finançament, dels primers ningú sap res. Aquesta connivència s’ha extralimitat tant, i s’han anat escorant tant les posicions, que sembla que hàgim assistit a un ambient de guerracivilisme. I això em fa por.

A la presentació del llibre comentava que el problema que tenim ara mateix en la comunicació a Espanya és que la política ha tingut el seu 15M, però el periodisme no. En la política ha sortit al carrer gent de la teva generació per dir ‘no ens representeu”, cal que els periodistes surtin al carrer dient’ no ens representeu”.

Creu que aquest ambient crispació també és conseqüència de com vivim el fet comunicatiu en xarxes socials?
Mira, un instrument és satànic o beatífic depenent de l’ús que se li dóna, no de l’instrument en si. Un bisturí es pot utilitzar per operar un cor, o per ficar-se’l a algú en el pit i matar-lo. Crec que Internet i el que signifiquen les xarxes socials ha canviat les nostres vides per bé. Dit això, és possible que l’administració d’aquest instrument hagi pogut propiciar un ambient d’enfrontament. Però és que abans no teníem la possibilitat tan sols perquè els mitjans tenien el monopoli de la informació. Beneïda sigui aquesta possibilitat! Beneïda la desaparició dels privilegis dels que es creien impunes perquè controlaven el que la gent havia de saber! És absolutament positiu que les xarxes socials hagin portat una democratització del fet informatiu. Ara qui té alguna cosa a dir i no té on fer-ho, pot fer-se sentir en xarxes.

Em sembla que això és d’una grandesa que ha canviat la història de la comunicació. Però ha estat tal el terratrèmol que han generat que encara estem marejats. Ens queda molt, moltíssim que avançar i aprendre en aquest terreny.

Per: Francesc Miró / eldiario.es/cultura
Font imatge: Prnoticias