La revista Communication $ Society publica en el seu especial del 30è aniversari un interessant treball: “La investigación en comunicación en España: temporalidad laboral, producción intensiva y competitividad”, dels professors Rodríguez Gómez, E. F., Goyanes, M. & Rosique Cedillo, G., de la Universidad Carlos III de Madrid. En aquest butlletí us oferim un resum d’aquest treball, però també us oferim el text sencer CLICANT AQUÍ

En els últims anys, el professorat i investigador personal ha superat la xifra d’oferta d’ocupació que facilita el sistema acadèmic. Aquesta situació ha suscitat un augment en la competitivitat professional que afecta a les pràctiques de la recerca en comunicació. Mitjançant l’anàlisi quantitativa longitudinal del finançament públic, la contractació del personal docent investigador i la producció científica en comunicació -explicada per l’evolució del número de articles, l’aproximació metodològica i la especialització-, interpretem els efectes del paradigma actual d’aquesta disciplina, caracteritzat per l’estancament de la inversió en ciència, la temporalitat contractual i l’increment d’articles e investigadors.

El present estudi investiga l’evolució de la recerca en comunicació a Espanya durant una mostra temporal d’una vegada anys (2005-2015), mostrant el seu vincle amb la contractació de personal docent i investigador i el nombre de nous doctors per a la sèrie temporal 2004-2016. Una mesura que passa el temps, els dades macroeconòmics suggereixen una tendència creixent dels professors contractats respecte als funcionaris (PI1) -el cos docent amb major estabilitat laboral-, un indicador vinculat estretament a la inestabilitat laboral (Guamán-Hernández, 2013; Toharia, 2002). Les dades indiquen un continu increment entre el 2004 i el 2016 del nombre de tesis doctorals -nous doctors- i de doctors desempegats (PI2), que suggereix igualment un augment continuat en el nombre de potencials acadèmics que voldran accedir a una ocupació.

La contractació del professorat menys estable sembla determinant en la producció científica, ja que mentre disminueix el nombre d’funcionaris, els professors contractats i els articles científics mantenien un creixement continuat (PI3). A la llum d’aquests resultats i sabent que el MECD inclou en les seves bases de dades sobre contractes als professors associats -professionals de la comunicació que escometen la docència universitària com a treball secundari sense responsabilitats investigadores- planteja dos situacions que haurien de complementar: una, que la producció científica es vincularia forta al treball del professor contractat que no és associat -és a dir, contractats doctors, visitants, metges auxiliars, etc.- amb els conseqüents efectes de major pressió i estrès per publicar entre aquests cos docents (Goyanes i Rodríguez-Gómez, 2018); y dos, que els professors associats estan sumant progressivament al sistema de producció científica per aportar mèrits que afavoreixin una vinculació laboral més estable amb la universitat. Si aquest segon escenari fos real, es explicaria una de les causes de l’evolució incremental en el nombre de nous doctors: l’augment de professionals de la comunicació que obtinguin el títol de doctor per ingressar al sistema universitari –potser pels alts nivells d’atur que sofreix el sector (Palau, 2018)-. Conèixer en què mesura aquest fenomen afecta a la contractació i estabilitat laboral dels acadèmics de la carrera és una qüestió que supera els objectius de l’estudi.

Malgrat la baixa taxa de representació de les tesis doctorals (1,6%) i articles científics (0,7%) en l’àrea de comunicació respecte a les tesis i articles científics de totes les àrees, les proves estadístiques mostren una forta associació en el primer cas i una associació probable en el segon, de manera que les variables que condicionen al conjunt de la producció científica -en aquest cas l’evolució del professorat, del número els doctors i el nombre d’articles- haurien d’afectar en una mesura igual o similar a una de les àrees que la integren: la producció de la investigació en comunicació.

El nombre d’articles científics en l’àrea de la comunicació s’ha duplicat durant la sèrie temporal 2005-2015. L’anàlisi longitudinal revela un increment del coneixement en l’aplicació de mètodes empírics, un dels requisits indispensables que exigeixen les revistes d’impacte major quan es presenta una investigació. Tan mateix, però, aquest desenvolupament continua sent incipient. L’ús d’enquestes, per exemple, és minoritari, i el coneixement i la representativitat de les proves estadístiques és molt limitada.

El fet de que l’anàlisi de contingut i les notícies digitals en premsa siguin el mètode i els objectes de l’estudi més recurrent entre els investigadors, sembla evidenciar que l’ús restringit de les enquestes representatives es deu al seu alt cost i a la falta d’un coneixement més detallat de les pràctiques de recerca amb aquesta tècnica.

Les freqüències relatives al nivell d’especialització dels objectes d’estudi, intrínsecament relacionades amb la especialització dels autors, mostren l’augment de aquesta variable amb el pas dels anys. Es tracta d’una disposició lògica que ja hi havien percebut altres investigadors (Martínez-Nicolás et al., 2017). Les dades revelen un nivell convenient d’especialització en els objectes d’estudi, conseqüència d’un sistema científic que evoluciona en la precisió tècnica i temàtica. No obstant això, un augment continuat del nivell d’especialització es pot convertir en un dels cavalls de Troya de la producció científica. Si els investigadors tractem de trobar l’originalitat en micro nínxols d’estudi o en les mínimes diferències d’objectes ja explorats amb l’intenció de mantenir un ritme productiu intensiu i meritocràtic, podria aconseguir un nivell d’híperespecialització que, per una part, comprometria les investigacions holístiques i, per altra, reduiria la importància d’un dels objectius inalienables en el procés d’una recerca: la seva contribució a la societat.

L’evolució de les àrees d’estudi també manifesta un sistema científic que avança en la selecció d’objectes cada vegada més específics. El fet que els articles que tracten diverses àrees a la vegada que constitueixen només el 2,8% en el 2015, indueixen a pensar que els investigadors divulguen les seves troballes en àrees cada vegada més especialitzades, pròpies d’un sistema científic que busca el rigor com a base de creixement. Però també pot ser propi d’un sistema que se “estaria adaptant a la trucada de col·laboracions de cada revista, alguna cosa que [els autors] s’apliquen per augmentar els impactes” (Costa, 2017, pàg. 11).

El reduït nombre de revistes especialitzades en un àrea dins de l’àrea de la comunicació (només tres d’una vegada: EMP, HyCS i Comunicar) suggereix una delimitació difuminada de les especialitats en el sistema editorial, almenys entre les revistes espanyoles l’impacte més gran. La tendència general és reduir el nombre d’articles relatius a l’àrea d’especialitat de la revista-periodisme, biblioteconomia, etc.-, i publicar un número creixent en àrees aliens a ella. Això denota que el sistema espanyol en comunicació té dificultats per albergar publicacions de major nivell d’especialització. D’aquesta forma, les diferències entre revistes no es valoren tant per la seva especialitat, sinó per les exigències metodològiques o estilístiques i, sobretot, per el factor d’impacte.

L’evolució observada de les tècniques, els objectes i la especialització de les revistes suggereix que un increment del finançament per a la producció i divulgació científica permetria millorar els mètodes d’investigació, amb tècniques més complexes i sofisticades -donat que el sistema mostra signes de perfeccionament en aquest sentit-, i mantenir una estructura editorial més especialitzada, abordant noves qüestions i objectes -o qüestions i objectes ja tractats-, amb perspectives innovadores.

En resum, la recerca en comunicació sembla establir-se sobre un model de creixement intensiu que ajunta l’excel·lència amb la inclusió de textos de qüestionable rigorositat científica i aportació social. Els descobriments demostren el perfeccionament d’instruments de recopilació e interpretació -para algunes tècniques de manera molt incipient-, i la tendència cap a la especialització dels objectes d’estudi -que semblen avançar cap al nivell de l’híper-especialització-. L’augment de la contractació temporal i la inestabilitat laboral, unit a l’increment en la dificultat dels criteris d’avaluació i el creixement del nombre de doctors, prediu un model liderat en bona part per la competitivitat meritocrática.

L’insuficient finançament públic (Hernández & Pérez, 2017), situat per sota dels estàndards internacionals (Julià, 2014), i l’avaluació de mèrits com el únic procediment per a resoldre l’excés de demanda laboral en el sistema acadèmic, suggereix un creixement en la producció científica d’articles que mostrarà clares millores -perfeccionament de les tècniques d’investigació i precisió en la
especialització temàtica-, però que també continuarà arrossegant els vells vicis i debilitats que ara estem experimentant -producció intensiva meritocràtica, redundància metodològica, híper-especialització i escassa aportació social.

Per: UPF Edu i UNAV
Font imatge: UPF Edu i UNAV