Han passat més de 20 anys des de la irrupció del tsunami digital sobre la premsa i els mitjans de comunicació. El resultat és més aviat desastrós: s’han tancat incomptables mitjans i s’ha acomiadat a milers i milers de periodistes. És cert que els mitjans digitals arriben audiències sense precedents, però la inundació informativa ha fet que l’aigua potable, la bona informació, estigui contaminada d’una infinitat de falsedats, manipulacions i nimietats sense conte. Per què els diaris de qualitat, els que han sobreviscut, mantenen els mateixos esquemes que abans de la revolució digital? Potser perquè el canvi cultural no ha calat encara entre els principals responsables dels mitjans?

Si examinem el cas d’El País, diari excel·lent per moltes coses, el primer en llengua espanyola a la Xarxa, podem observar aquest fenomen de més a prop. Aquest diari informava recentment que incorporava la plataforma tecnològica anomenada Arc Publishing, dissenyada per The Washington Post. Excel·lent notícia, sens dubte. Però l’estructura de la primera pàgina del diari, no només la seva estructura periodística, sinó també la seva estructura física, amb la seva foto de portada, és exactament igual des de fa força més dels esmentats 20 anys. Si examinem la portada del 15 d’agost passat, l’obertura d’aquesta edició diu: “L’ensorrament del pont d’una autopista causa almenys 26 morts a Gènova”. Aquesta notícia va obrir tots els telediaris i informatius la nit anterior. Es tracta, sens dubte, d’una ‘commodity’, una informació que tothom té i el valor tendeix a zero. Té sentit arribar al quiosc amb una informació vella i resabuda?

El 21 d’agost, l’obertura és: “Els Mossos maten un home que va atacar una comissaria amb un ganivet”. Mateix cas que l’anterior.

El 25 d’agost, l’obertura és: “Les restes de Franco sortiran de la Vall dels Caiguts 43 anys després”. Estem davant la repetició sistemàtica d’un esquema periodístic totalment obsolet .

Estem en un món en què Google filtra el contingut de 60 bilions de pàgines, uns 2 milions de vegades per minut, i contesta 3.000 milions de preguntes diàries .

Herbert Simon, un científic social que va guanyar el premi Nobel, va afirmar: “En un món d’abundància, l’única escassetat és la de l’atenció humana”. És difícil competir per l’atenció en el món digital amb esquemes periodístics analògics .

Yuval Noah Harari, el brillant autor de Homo Sapiens, acaba de publicar a Espanya el seu últim llibre, 21 lliçons per al segle XXI. En el seu capítol sobre la Postveritat, l’apartat “Sortir de la màquina de rentar cervells”, Harari fa una afirmació contundent: “Si el lector vol informació fidedigna, que pagui uns bons diners per ella. Si el lector aconsegueix les notícies gratis, podria molt bé ser ell el producte”.

Els mitjans de comunicació s’afanyen cada dia en bombardejar-nos amb declaracions de tota mena de subjectes, des de polítics fins a l’últim ximple famós, a més de tota mena de nimietats sense cap significat. Els diaris de qualitat, però, encara no han comprès bé els tres desafiaments principals als quals s’enfronta la humanitat: la disrupció tecnològica, el canvi climàtic i les armes nuclears, com encertadament assenyala Harari. El canvi tecnològic, en particular, és la gran assignatura pendent del periodisme de qualitat.

Per: Per Miguel Ormaetxea / Eco Inteligencia
Font imatge: Extra Digital