“És un petit món, però no si has de netejar“ (1990).

Hi ha qui diu que ja no s’aconsegueix encendre foc amb un full de diari. Que han perdut la veritat, que ja no cremen. Que les notícies estan buides d’aquesta matèria poderosa que un dia les va convertir en el quart poder. Una crisi que s’ha desenvolupat en paral·lel a la digitalització. Mentre internet ha anat penetrant en la societat i augmentar les hores que passa la ciutadania en línia, han baixat paral·lelament el nombre d’hores de lectura de diaris, revistes i llibres.

“Jo no em vaig aixecar un matí dient ‘vull ser guionista de televisió’. Si el meu diari no s’hagués lliurat al màrqueting, si hagués invertit en donar als seus lectors bona informació i de qualitat, si no s’haguessin corromput davant les llums del sensacionalisme… jo seguiria sent periodista”. A l’altra banda del telèfon, David Simon, que ha triomfat amb la televisió, no amaga el seu desencís amb la transformació dels mitjans de l’era internet, el que el va portar a canviar de professió i a decidir-se per escriure els guions amb un èxit tal que sembla demostrar, silenciosament, que l’audiència encara té fam de bones històries, les que han desaparegut dels diaris de l’era online.

Internet ha apallissat les grans capçaleres, amb la gratuïtat de les notícies, esdevingudes en “continguts” i, mentre les vendes d’exemplars cauen en picat, ha transformat les redaccions tradicionals per equips multimèdia que presenten davant el lector/espectador/consumidor de pastilletes digestives capaços de crear ‘likes’, la nova moneda del lector, esdevingut en ‘follower’.

També s’han dissolt els diaris per transformar-los en una substància nova, diferent, prenyada de hipervincles, notícies relacionades, opinions d’una suposada comunitat. Ens enfrontem a ells d’una manera multisensorial i la sensació més urgent és com han canviat en tot just uns lustres de frenesí digital des que el 1990 es llancés la web comercial. En pocs anys, els diaris han deixat de ser material combustible …

Com es queixava David Simon, les notícies altre temps rellevants dels diaris, des d’un rotatiu musculós fins a un honest diari de províncies, han donat pas a la morralla informativa. Així, el titular capciós sembla oblidar la rellevància informativa per pretendre la remenada de la notícia per la vitalitat infinita de la Xarxa i rebotar el major temps possible acumulant la major quantitat de likes (la moneda del nou internet a on no es paga per les notícies ).

Els fluxos d’informació multimèdia i la disrupció de les xarxes socials en la cadena editorial han fet mutar les capçaleres per sempre. Des que una notícia es llança, els “enllaços i canals d’informació RSS” aconsegueixen que balli a través de les profunditats d’Internet, on la nova paradoxa és que acaba arribant al públic desagregada de la seva capçalera, apallissada per les diferents xarxes socials. Al temps, aquestes transformen a l’audiència en agents actius de la realitat digital. Twitter és capaç d’informar millor que un diari a través de les retallades i opinions dels seus usuaris i fins i tot un tuit pot ser la nova exclusiva.

Les redaccions s’han quedat buides i els diaris compten avui amb un nombre variable i creixent de freelances que nodreixen la informació/contingut que orbiten al voltant de les capçaleres (molts d’ells acomiadats en els continus ajustos de plantilla després de la implosió del digital). Entre les conseqüències immediates estan la decadència del redactor veterà, la no investigació de les notícies, la superficialitat i el triomf del espasme instantani que faci vibrar els ‘followers’ i els ‘likes’ i sigui capaç d’aconseguir aquesta meta efímera de ser trendic topic.

La cultura del pica-pica

Com apunta Nick Carr, autor de Què està fent Internet amb les nostres ments?, Els nostres cervells digitalitzats, addictes a l’estímul constant, es fatiguen quan tracten d’endinsar-se en una lectura mitjanament llarga i, en aquesta perversa condició, abandonen tota notícia que no sigui manejable o estigui inscrita en petits clips de vídeo. Paral·lela als canvis cerebrals derivats de la digitalització de la vida, la profunditat de la informació es fa menor i emergeix la cultura del pica-pica. Les notícies són petits impulsos, quan no mers ‘zascas’ sense altra rellevància que el fer clic sobre l’entrada i fer girar la dictadura del logaritme.

Mentre el túnel del pastís publicitari digital segueixi sense permetre la monetització de les capçaleres com en l’era analògica, els mitjans continuaran la seva fragmentació passant, en molts casos, per pèrdues de prestigi i veritat en nom del follower temporal o el like estacional. Per la seva banda, Google i Facebook s’alcen com la gran competència de les editorials, propietaris dels logaritmes que filtren notícies i manegen audiències. Alhora, sorgeixen veus que apunten a noves narratives, com Storify, que proposa l’exercici social del periodisme, gratuït i en xarxa, o experiments en periodisme sense ànim de lucre com NPR, i la veu del periodista flota per sobre del seu propi mitjà.

Per: Carlos Risco / Gentleman
Font imatge: ecestaticos.com