L’Asociación de Comunicación Política (ACOP) va organitzar la trobada “La batalla pel relat català: estratègies de comunicació en l’independentisme i el constitucionalisme”, que va tenir lloc al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, de Madrid. L’acte va reunir els principals estrategues de la comunicació independentista i no independentista per debatre sobre les tècniques de comunicació utilitzades en la construcció del seu relat. Adrià Alsina, exdirector de comunicació de l’ANC, i Toni Aira, director de Comunicació del PdeCAT, van representar al sector independentista; mentre que Jordi Cañas, exsecretari de Comunicació de Ciutadans, i Joan López Alegre, de Societat Civil Catalana (SCC), van representar a la part no independentista. El debat va estar moderat pels periodistes Ana Pardo de Vera i Josep Cuní.

Tots els analistes i experts asseguren que les tècniques de comunicació emprades en el conflicte català seran objecte d’estudi en el futur, encara que la veritat és que les estratègies comunicatives a Catalunya estan sent objecte d’estudi ja en el present, i els actes com aquest de Madrid ho corroboren.

Els participants de la jornada van coincidir que ser capaços de establir l’agenda de debat és fonamental per guanyar la batalla del relat, i en aquest sentit, López Alegre va assegurar que “la batalla comunicativa l’han guanyat els independentistes”, ja que han aconseguit que, s’estigui d’acord o no amb la independència, ja s’està parlant d’això, el que afavoreix inevitablement als que la volen. I això passa, segons el representant de SCC, “perquè els independentistes tenien un objectiu, i nosaltres no”. De la mateixa manera, durant la seva intervenció, López Alegre va assegurar que el primer acte comunicatiu formal contrari al a independència ve del Rei Felip VI, el qual es va permetre fer una crítica constructiva assenyalant que el seu missatge hagués tingut encara més força si s’hagués gravat en la mateixa Barcelona.

Després de la intervenció de López Alegre va arribar el torn d’Adrià Alsina, qui ja va assenyalar que la seva ponència seria molt més tècnica que política, a diferència de la del representant de SCC. Alsina protagonitzaria més tard un dels moments més tensos del debat precisament atenent a aquest criteri.

L’excap de premsa de l’ANC va reconèixer que l’objectiu principal de l’independentisme era, abans de realitzar el referèndum, fer creure a la gent que el referèndum es produiria inevitablement, “si la gent pensava que el referèndum no es produiria, per a nosaltres era un fracàs”, independentment que es realitzés o no. D’aquesta forma, la maquinària comunicativa independentista es va posar a funcionar a cop d’eslògan, tirant d’un clàssic: el canvi. De “El canvi ets tu” on apel·laven directament als individus, a l’ANC van recórrer a la idea del ‘naixement’, intentant vincular la independència a una cosa nova, que van acabar rematant amb l’eslògan ‘Hola, república’, volent transmetre il·lusió per el que ve.

“I fins aquí la campanya tradicional”, va reconèixer Alsina. I és que després d’això va venir el registre d’impremtes i tancament de webs que, en paraules de l’ex dircom, “van impulsar la idea del referèndum”, i va ser llavors quan van néixer els Comitès de Defensa de la República (CDR), ja que, segons Alsina, “la Generalitat facilitaria les urnes, però no defensaria el referèndum”, al·legant que no es va manar als mossos d’esquadra a defensar la votació. Aquests esdeveniments, segons el mateix Alsina, van afavorir que els polítics independentistes s’aferressin al victimisme en lloc de a una posició reivindicativa.

A continuació va ser el torn de Jordi Cañas, molt contundent contra l’independentisme. Després d’una contextualització de la situació a la Comunitat Autònoma, al·legant que el problema del “nacionalisme [català] va néixer fa 120 anys”, assenyalant que no és un problema que vingui d’ara, sí que va reconèixer que va ser arran de la Constitució de 1978 , quan es cedeix poder a les autonomies, quan el problema s’agreuja.

Tot i que l’acte versava sobre les tècniques i estratègies de comunicació en el conflicte català, Cañas va aprofitar la seva intervenció per seguir construint relat, i es va mostrar molt bel·ligerant quan va afirmar que “amb el nacionalisme [català] no es dialoga, al nacionalisme se’l combat”. Cañas també es va lamentar de l’estigma amb què carrega Ciutadans a Catalunya i a la resta d’Espanya, en ser identificat com un partit de dretes: “Jo procedeixo del PSC, vinc d’una família obrera i les meves idees són progressistes”, va dir Cañas, assegurant ser més d’esquerres que alguns que s’autoanomenen així. Va ser llavors quan Cañas va remarcar que es tracta d’insistir en donar la batalla de les idees, perquè segons l’exresponsable de Comunicació de Ciutadans, el que s’està produint a Catalunya és una ” guerra cultural, I els independentistes ho saben”.

Finalitzada la intervenció de Cañas, es va viure el moment més tens del debat, el protagonitzat per Adrià Alsina. L’ex responsable de premsa de l’ANC es va referir als moderadors i a l’organització, visiblement molest, assenyalant que ell va ser convidat a un acte en el qual se li va assegurar que es debatria sobre comunicació política en termes tècnics i no en termes ideològics o polítics, cosa que, segons Alsina, era al que s’estava dedicant la part no independentista, als que en un moment va arribar a acusar d’ estar donant un míting polític. Cañas i López Alegre es van defensar assenyalant que la contextualització del conflicte és fonamental per poder comprendre la resta de coses.

Un cop calmats els ànims, va arribar el torn de l’últim ponent, Toni Aira, que va iniciar la seva ponència parlant de la marca JxCat, al·ludint al fet que “la batalla pel relat es dirimeix pel to”. “Jordi, a la segona frase ja et poses tens”, va dir Aira en relació a Jordi Cañas, amb qui va assegurar tenir una molt bona relació. “No obstant això, tot relat ha de tenir el seu antagonista”, va assenyalar Aira, que va dir que en segons quin moment, l’adversari del PdeCAT era, o bé ERC o bé Ciutadans o el bloc “espanyolista”. La tècnica a la qual va al·ludir Aira és tan antiga com la disciplina política: la construcció del subjecte polític en contraposició al teu adversari.

Per Aira, és fonamental el que ell va anomenar la fotografia, és a dir, la imatge que dónes de tu mateix i no només del que vols aconseguir, sinó de com vols aconseguir-ho. Llavors, el dircom del PdeCAT va apuntar que ERC estava tractant de guanyar les últimes eleccions autonòmiques en clau clàssica, “però això no eren unes eleccions clàssiques”. “Llavors vam decidir treure l’eslògan “Puigdemont, el Nostre president”, un eslògan que, segons Aira, va aconseguir que per primera vegada, votants d’ERC i fins i tot la CUP, dubtessin entre votar les seus formacions o al PdeCAT, en vincular la figura de Puigdemont amb la legitimitat catalana, independentment de si el volguessis a ell com a president.

Cap al final de les ponències, els conferenciants van arribar de nou a un punt de trobada, quan van assegurar que el que s’havia produït a Catalunya, tant d’una banda com de l’altra, va néixer de la societat, i van ser després els partits els que van recollir aquest moviment. És a dir, les posicions independentistes i no independentistes es van forjar de baix a dalt, i no a l’inrevés.

Per: Per Manuel Álvarez / Comunicación Política
Font imatge: Prperiodismo