La informació al voltant de l’anomenada Taxa Google està sent adulterada per constants biaixos ideològics o econòmics en funció de qui la difongui, i això no és bo per al professional o usuari que vulgui conèixer els fets abans de formar una opinió fonamentada sobre el tema.

La taxa Google proposada pel govern espanyol grava amb un 3% els ingressos de les empreses digitals que facturen globalment més de 750 milions d’euros (o 3 milions a Espanya) en concepte de publicitat en línia, intermediació (distribució) o venda de dades obtingudes de l’empremta digital dels usuaris.

Molts detractors d’aquesta taxa diuen que “reduirà la capacitat de competició de les empreses espanyoles en un mercat globalitzat”, però ignoren que la competició només és justa si tots els agents operen en les mateixes condicions; i la veritat és que hi ha intermediaris de la cadena de distribució que eludeixen el pagament d’impostos a Espanya aprofitant els avantatges de la telemàtica per radicar-se a altres països. I aquesta no és la globalització més desitjable; o no hauria de ser-ho.

Ni els més furibunds opositors de la taxa Google neguen que cal regular el sistema tributari en els nous entorns del comerç electrònic per evitar un nou tipus de `dumping’ i l’elusió d’obligacions tributàries; una altra cosa és que ho diguin en les seves diatribes contra els governs que es decideixen a abordar aquest assumpte. Es podrà dir que el govern espanyol s’ha avançat al sempre necessari consens europeu sobre aquesta tributació, tantes vegades anunciat com demorat, però també és cert que altres països com França o el Regne Unit ja tenen projectes semblants a l’espanyol per resoldre aquesta anomalia; perquè és una cosa inevitable que es porta discutint a escala internacional des de fa anys i comença a ser urgent passar de les paraules als fets.

Tampoc és del tot cert, i sí bastant discutible, que es digui a l’opinió pública que serà l’usuari final qui pagui la taxa Google perquè les empreses repercutiran sobre ells aquest “augment dels costos”. En el cas de serveis gratuïts com cercadors o xarxes socials el model de negoci està basat en la facturació publicitària, serà difícil que això passi. Com es repercuteix un impost sobre el consumidor final quan el consum d’aquest servei és gratuït?

Per seguir centrant el debat en el marc de la sensatesa, també és important recordar el fet que aquesta taxa no afecta totes les empreses de comerç electrònic o agregació de continguts, sinó només a aquelles que tenen una facturació molt elevada, i una capitalització borsari i uns beneficis multimilionaris. Tenint en compte la bona salut financera d’aquestes empreses, dir que com a conseqüència del pagament d’aquest impost es produiran efectes apocalíptics sobre l’ocupació i la inversió és una hipèrbole que resta credibilitat als arguments i no aporta claredat al debat, sinó tot el contrari.

Els defensors de les noves tecnologies i els entorns telemàtics no podem caure en la ingenuïtat que tot el que reporta aquest progrés és necessàriament bo pel sol fet de ser nou. El preocupant assumpte de les `fake news’ , que ja està tenint efectes reals sobre la vida de la gent, és un altre exemple bastant clar que és molt imprudent deixar que el nou entorn de comunicació i intercanvi comercial creixi i es desenvolupi al seu gust sense una regulació que garanteixi equitat i defensa dels drets fonamentals de la gent.

El nou mercat de comerç electrònic i publicitat en línia ha de ser part d’aquesta regulació necessària del nou món digital. Per descomptat que seria millor prendre aquestes mesures amb un consens de la Unió Europea, però la resistència de països com Irlanda, Holanda o Luxemburg, en els quals estan radicats els grans gegants digitals pels seus avantatges fiscals , i els governs es posen a xiular i mirar al sostre cada vegada que es parla del consens europeu, demostra que aquí hi ha algú que està traient un benefici espuri en nom de la llibertat de mercat.

Per: Javier San Román, editor de la revista Inteactiva / Interactiva Digital
Font imatge: eanoticias.com