La indústria periodística viu, en general, una cruenta crisi que dessagna gota a gota les redaccions alhora que lluita per buscar un nou model de negoci que la s’aproximi a la situació que va viure a la segona meitat del segle XX en la major part dels països occidentals, i des de mitjans dels 80 fins 2008 a Espanya. És a dir, tornar a ser una indústria econòmicament poderosa, amb un model de negoci sòlid i contrastat, capaç de resistir els embats cíclics de l’economia.

Però, i si aquest període d’esplendor de la indústria periodística, almenys econòmicament parlant, va ser una excepció històrica? És el que sosté  Heidi Tworek, professora d’Història Internacional a la Universitat de British Columbia, a Canadà, i coautora de l’estudi “Història natural de les notícies: un estudi epigenètic“.

En una entrevista de Pauline Porro, publicada per l’Institut Nacional de l’Audiovisual (INA) de França, la historiadora indica que “els periodistes que analitzen la crisi mediàtica dels últims 20 o 30 anys no s’han referit molt a la història dels mitjans durant quatre segles. El seu període de referència s’estén des de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies. Com a resultat, la crisi actual generalment es percep com una situació nova i com una crisi existencial per als mitjans. No obstant això, si posem la crisi actual en una perspectiva de diversos segles, observem que el període pres com a referència pels periodistes, de 1940 a 1980, és, de fet, una excepció en la història dels mitjans”.

Segons Tworek, “el període de 1940 a 1980 va ser innegablement una edat d’or per als propietaris, ja que era molt rendible tenir un diari, molt més que moltes altres activitats econòmiques. (…) Aquest període va ser excepcional per diverses raons. En primer lloc, tot i l’existència de la ràdio i la televisió, la premsa escrita era el mitjà dominant en els Estats Units i Europa occidental. Per accedir a la informació, la gent comprava diaris. Aquesta avantatjosa situació va arribar al seu punt màxim entre 1940 i 1980. Els recursos van venir abans de res dels anunciants que buscaven arribar a un públic ampli, i dels lectors que finançaven tot el diari. Un lector que volia informar-se sobre esport comprava el diari i només llegia els articles relacionats amb l’esport, però donava suport financerament a tot el diari. Els ingressos d’aquest tipus de lectors van finançar formats periodístics més cars. Durant aquest període, els lectors mai van haver de pagar el preu real de la informació, ja que aquest cost va ser assumit per altres fonts d’ingressos. En altres paraules: en una altra època, molts mitjans rendibles haurien anat a la fallida “.

Els diaris del segle XVIII tenien una esperança de vida molt curta. Al començament del segle XVIII, per exemple, indica la historiadora, “la majoria dels diaris tenien una esperança de vida molt curta. Desapareixien després d’haver estat creats uns anys abans, perquè no tenien recursos suficients per a ser rendibles i els lectors no estaven disposats a pagar el cost total de la informació. A més, durant aquest període, les persones tenien un altre accés a la informació que la premsa, com la remor, i per a elles era tan legítim com la informació”.

Per Tworek, el fet que ara la gent ja no està disposada a pagar per tot un diari per veure només la informació d’una secció és una de les claus de la crisi del periodisme. “El primer efecte d’Internet que es pot identificar és el de” trencar els mitjans”. Avui, si sóc aficionat al cinema, ja no vaig a les pàgines de “cinema” d’un mitjà general, consulto un mitjà especialitzat. Com a resultat, els mitjans van perdre lectors que només estaven interessats en algunes pàgines del seu periòdic. Un altre efecte d’Internet va ser el col·lapse del mercat publicitari. En primer lloc, la premsa va perdre els recursos que tenia dels anuncis classificats, que van acabar en llocs com Craigslist. A més, els anunciants han vist Internet com un lloc on podrien desenvolupar publicitat dirigida. Si un anunciant s’anuncia en un diari, sap que pot arribar a entre 200.000 i 300.000 persones, però sense saber específicament si els lectors entren en contacte amb la seva publicitat o si arriba a l’audiència objectiu. Per contra, Internet ha permès lectors més específics, el que ha desplaçat els ingressos de publicitat a través d’Internet i ha representat una pèrdua significativa de recursos per a la premsa”.

“És molt poc probable que la premsa torni a ser el que era”
La historiadora no creu que la crisi sigui una cosa passatgera sinó que, acabat aquest excepcional període d’esplendor, els diaris tornaran a ser el que van ser en el segle XVIII: “La premsa era llavors només un mitjà entre d’altres per aprendre, però no era la forma majoritària per obtenir informació: veïnat, fullets, els rumors… i de forma gratuïta. La premsa estava dirigida a un nombre molt reduït de persones educades que estaven interessades en notícies internacionals i nacionals. Avui, observem que molts rumors floreixen a les xarxes socials. Per descomptat, hem de preocupar-nos, però també hem de reconèixer que va ser la forma en què es va difondre la informació durant segles abans que la premsa es convertís en el principal canal d’informació”.

Sobre el futur dels diaris, Tworek indica que és difícil predir, “però el que observem és que hi ha moltes maneres d’accedir a la informació en 2018: ràdio, internet, xarxes socials, diaris… Crec que aquesta tendència augmentarà i que la probabilitat que algun dia trobem una configuració on la premsa ocupi una posició dominant en l’accés a la informació em sembla molt poc probable”.

Per: Institut National de l’Audiovisuel / Inaglobal
Font imatge:inaglobal.fr