El Congrés de Periodisme Digital d’Osca compleix anys, i ho ha fet abordant de nou aquells temes que preocupen tant al sector com als seus lectors. Durant la presentació, el director del Congrés, Fernando García Mongay, va voler llançar un missatge de optimisme als seus participants, atès que aquesta cita anual es va convertir, un any més, en una font de renovació per al sector i en el qual “hi ha gent que ve a buscar feina, hi ha gent fins i tot que ho ha aconseguit i hi ha estudiants de periodisme”.

Per això, va afegir el professor García Mongay, “el que hem de fer és, precisament, llançar un missatge optimista, que hi ha gent que emprèn, que hi ha diaris tradicionals que estan fent Intraemprenament o sigui, emprendre dins de casa i hi ha periodistes que estan emprenent i estan fent coses interessants”.

Les conclusions de la XX Congrés de Periodisme Digital, presentades per Darío Pescador abans de la clausura de la trobada, són les següents:

Tots som savis a toro passat. Una mica més difícil és ser savi abans que ens agafi el toro. El meu mestre i amic, Pepe Cervera, a qui tant trobem a faltar, ja va advertir en el primer Congrés de Periodisme Digital d’Osca en què consistia el canvi que teníem a sobre.

En aquell congrés, i en els que van seguir, no va deixar de repetir dues idees molt clares. D’una banda, que els mitjans de comunicació ja havien perdut de fet el control de la informació. De l’altra, que els periodistes, i tota la societat, tenien una oportunitat única per reprendre-ho.

Internet és un invent que permet, per primera vegada en la història, que qualsevol ésser humà es comuniqui amb un altre instantàniament, en qualsevol lloc. De debò algú creia que això no canviaria la faç del planeta per sempre?
Vint congressos més tard, la principal font d’informació en la terra són les xarxes socials. La comunicació ja no és de masses, sinó interpersonal, i les masses són les que controlen el medi. Però ¿qui controla les masses?

A Espanya el 36% de la informació es consumeix a través de WhatsApp, un gran forat negre on l’audiència és un misteri, i que presenta la mateixa oportunitat perquè un periodista doni una notícia, que perquè polítics i poders fàctics introdueixin desinformació, incitin a l’odi i publiquin dades falses, disfressats de missatges en cadena que acaba passant-teu cunyat.

La reacció dels mitjans de comunicació ha estat produir més notícies, més ràpid, o com ha dit la periodista Marta Peirano, per sobre de les nostres possibilitats. Ficats en una cursa per embotir més missatges més curts al cap d’una audiència sense temps, amb el tuit com a mesura tant del missatge escrit com el parlat, i amb cada vegada menys mitjans, pitjors sous i més precarietat.

Multiplicar els impactes per atreure l’atenció del públic és una batalla perduda, perquè hi ha qui ho sap fer molt millor, i amb intencions molt pitjors. Les granges de trolls tenen més gent en plantilla que les majors redaccions, i produeixen fake news personalitzades, dissenyades per a tu gràcies a les dades que s’extreuen les pròpies xarxes socials.

Missatges que ja han modificat el curs de les eleccions als EUA o el referèndum de l’Brexit. Una pel•lícula feta de fotos antigues amb mentides noves, que molt aviat estarà en totes les seves pantalles.

En una inundació, el primer que cal és l’aigua potable. Al mar d’informació en què vivim, ens falten notícies creïbles. El president Trump ha mentit ja 7.200 vegades, però així i tot el 90% dels nord-americans pensa que són els mitjans els que menteixen sobre Trump.

Soledad Gallego Díaz, directora del diari El País, va parlar de la importància de guanyar al capdavant de la credibilitat. De no permetre que altres marquin l’agenda i el pas de les notícies. De donar informació poderosa, important i creïble.

Està l’aposta de les empreses de mitjans que es plantegen, una vegada més, cobrar per la informació que produeixen. Vint anys després, els mitjans han après que no totes les informacions tenen el mateix valor. Ara s’enfronten a la doble tasca de convèncer el lector que aquesta notícia val diners, i més important, que és de fiar.

De veritat no et fa res que et menteixin? preguntava Ana Pastor a l’audiència. Però per desgràcia la gent vol creure mentides, i és part de la naturalesa humana rebutjar de forma visceral tot allò que contradiu les nostres creences.

Així arriben projectes com Maleïda o Newtral ofereixen un sistema de detecció de mentides, sense amplificar ni passar-los per alt, sinó oferint els fets pels mateixos canals pels quals viatgen les mentides. Altres mitjans com Público obren la cuina de les fonts perquè siguin els lectors qui pugui certificar per si mateixos la validesa de les notícies.

En el camí per recuperar la credibilitat altres periodistes també intenten establir una relació més estreta amb l’audiència a través de newsletters o grups de missatges, o el cas dels periodistes rodamón, independents o involuntaris, que expliquen les històries sota el seu nom i la seva mirada . Recuperant en definitiva un contacte proper i quotidià que en gran mesura s’havia perdut.

En aquest congrés ens han recordat, un cop més, que els periodistes necessiten baixar del púlpit i començar a conversar. Que necessiten ser independents, fins i tot al seu abast, necessiten deixar que la veritat els sorprengui, perquè aquesta és l’essència del seu treball, perquè al final, és l’únic que poden vendre. (Foto: eldiario.es)

Per: Mediàtic/Àmbit d’Estratègia
Font imatgen: congresoperiodismo.com