La premsa alemanya ha recuperat la credibilitat perduda durant la crisi dels refugiats de 2015, quan els moviments populistes i xenòfobs van voltar als mitjans, als quals acusaven de mentir, tergiversar, fer-li el joc a Angela Merkel o vendre les polítiques de la Unió Europea als ciutadans. Del 60% d’alemanys que desconfiaven dels mitjans per aquelles dates s’ha passat a un 17%. A aquesta evolució, que retorna a la premsa el seu paper en la democràcia, ha contribuït un tallafocs a les fake news anomenat paywall: el mur de pagament.

“La cultura del gratis ha estat una llosa per als mitjans en tots els sentits i la seva fi no només és prometedora com a model de negoci, sinó que és un segell de garantia per al lector davant la cultura de la desinformació”, afirma el president de l’Associació alemanya d’editors de premsa (VDZ), Stephan Scherzer. “Qui paga exigeix veracitat i això significa més feina per al periodista, més rigor”. Segons un estudi de la Universitat de Maguncia, l’erosió en la credibilitat de la premsa va començar amb l’accés massiu a internet i l’ús del mòbil i les tauletes. Amb aquestes eines van arribar, com danys col•laterals de la digitalització, els blocaires, els spin doctors, el periodisme ciutadà, les xarxes socials, els bots i els algoritmes. Les fonts d’informació clàssiques van perdre terreny davant les fake news, amb Donald Trump com a màxim difusor. “La seva arribada a la Casa Blanca va crear molta inseguretat i va fer que molts alemanys tornessin a la premsa a la recerca d’orientació i informació contrastada i de qualitat”, afirma l’informe.
Sebastian Matthes, director de l’edició digital del diari econòmic Handelsblatt, ho té clar: el seu diari ha erigit el mur de pagament més hermètic del segment nacional. “El periodisme digital costa el mateix que l’imprès i exigeix el mateix rigor”, diu. “Va ser un error seguir el mantra que tot havia de ser en obert. Els mitjans de comunicació ho han pagat molt car”. Accedir a la informació en línia de Handelsblatt costa 25 euros al mes. “És una quantitat raonable si es té en compte a més que hi ha gent que gasta això en cafès de Starbucks”, diu Matthes. “I, encara que la marca Starbucks sigui més que un cafè, també Handelsblatt és més que un diari. Els nostres abonats són, per dir-ho d’alguna manera, socis del club del diari, poden assistir als nostres esdeveniments i conèixer a altres subscriptors. Som una comunitat”.

El seu col•lega de la revista Der Spiegel, Klaus Brinkbäumer, opina una cosa semblant: “Preocupats únicament pel nombre de clics, vam vendre històries que van costar un any d’investigació per 39 cèntims. Això és insostenible”. Les dades de l’últim estudi de l’institut demoscòpic Allensbacher són, en aquest context, rellevants. Un terç de la població és conscient que els mitjans perden diners en oferir la seva informació gratis a internet. Al voltant del 50% creu que el periodisme ha de ser finançat principalment pels usuaris. Fins aquí la teoria, perquè dos terços de la població que s’informa de política a internet no estan disposats a pagar-la.

L’afecció a la cultura del que gratis difereix en funció de l’edat. Com més jove, més disposició al pagament. Així, el 40% dels usuaris d’entre 18 i 29 anys han pagat alguna vegada per un article en web i un 20% estaria disposat a fer-ho. Mentrestant, només un de cada sis usuaris d’entre 40 i 59 anys ha comprat algun article i, a partir dels 60, un cada 11. Per Werner Ballhaus, cap de Tecnologia i Mitjans de la consultora PwC, aquestes dades tenen una lectura: “Les editores de diaris i revistes han de concentrar-se en la generació del telèfon intel•ligent en comptes de la generació d’internet. Si no entenen això, la seva estratègia no tindrà èxit”.

Matthes afegeix una altra regla: “Perque el model de pagament funcioni cal saber quin contingut interessa als lectors i a quina hora. Els nostres abonats digitals, per exemple, prefereixen llegir anàlisi i comentaris els diumenges o a partir de les 4 de la tarda. Si pengem aquest tipus d’informació als matins molestem”.

A la premsa alemanya, hi ha murs de pagament per a tots els gustos i butxaques. Tot i que encara es cobra per articles, la tendència és l’abonament anual, amb un període de prova de tres mesos a preus que giren al voltant dels set euros. L’editora Axel Springer, amb capçaleres com Bild i Die Welt, compta amb mig milió d’abonats. Mentrestant, el setmanal Die Zeit compta amb 75.000 subscriptors en prova i 600.000 registrats. La forquilla de preus un cop superat el període de prova va des dels 20 euros del paquet premium de Der Spiegel i el Süddeutsche Zeitung fins als 179 euros que cobra el Tagespiegel pels seus informes en profunditat, passant pels 70 euros que costa accedir a Die Börsen-Zaitung, especialitzat en borsa.

Dos diaris destaquen de la resta. El TAZ , referent per al lector d’esquerra, funciona com una cooperativa i deixa llibertat de pagament, que compleixen uns 20.000 lectors. Mentrestant, el Westdeutsche Zeitung és el més nou: cobra per temps. Els tres primers minuts, que serveixen per fer una ullada a les notícies del dia, són gratis. Si vol aprofundir, pot comprar paquets de 180 minuts per 8,90 euros. Com a regal de benvinguda, el lector rep 20 minuts gratis. “La premsa reneix gràcies als productes digitals i a la demanda creixent d’informació veraç”, sosté Scherzer. L’any passat van aparèixer 90 noves revistes, que se sumen als 5.600 diaris que es publiquen cada dia en aquest país. El 94% dels alemanys llegeix premsa. “Hi ha assumptes que resoldre amb Facebook i Google, sobre drets i sobre la protecció de dades”, afirma Scherzer. “Però estem en un bon moment”.

Per:Carmen Valero / El Mundo
Font imatge: etVenture