VPN són les sigles de Virtual Private Network, o xarxa privada virtual. Es tracta d’una forma d’accedir a Internet en què la connexió passa per un punt intermedi. En una connexió normal, l’ordinador es connecta al a xarxa a través del proveïdor d’Internet. En una connexió VPN, després de passar pel proveïdor, l’ordinador es connecta a Internet a través d’un servidor VPN.

I això per a què serveix? Les seves utilitats són moltes. En primer lloc, això permet crear una xarxa local (xarxa els components de la qual es comuniquen sense necessitat d’estar connectats a Internet) a través d’Internet. Això fa que, per exemple, que un ordinador es pugui connectar des de casa a la intranet d’una empresa. També ofereix una capa extra de seguretat. Normalment, les connexions que surten i entren a un servidor VPN estan xifrades. Això vol dir que les empreses subministradores d’Internet, en teoria, no poden veure el que estàs fent. Es tracta, per tant, d’ una eina vàlida per evitar censura.

Un cop explicat això, caldria diferenciar entre proxy i VPN. Un proxy és un punt intermedi entre l’ordinador i la destinació de connexió. Una connexió VPN fa això mateix amb l’afegit que xifra les dades que passen per ella.

En països com la Xina o l’Iran, hi ha pàgines que estan prohibides. En el cas xinès, Facebook és una d’elles. Els proveïdors prohibeixen qualsevol connexió a Facebook. Però utilitzant una VPN com a punt mitjà entre l’ordinador i Facebook, és possible accedir, ja que a més, les dades estan xifrades. És per això que les xarxes VPN són molt utilitzades en països que censuren continguts a Internet.

També és útil per saltar-se bloquejos regionals. Si es fa servir un servidor VPN situat per exemple, als Estats Units, es podrà veure contingut d’allà. Per exemple, amb Netflix, en detectar que la connexió prové d’un servidor ubicat als EUA (encara que l’usuari estigui en un altre país) es podrà veure el contingut exclusiu dels Estats Units.

Com utilitzar, doncs, una connexió VPN? Hi ha diversos serveis de xarxes virtuals privades. La majoria d’ells (i els més fiables), són de pagament. Però també hi ha alternatives gratuïtes. Un dels problemes d’aquestes xarxes és que en afegir passos extra a la connexió, la velocitat es ressent, la qual cosa ens trobarem en totes les VPN. A continuació, mostrarem algunes de les opcions més comuns:

Windscribe.- Aquesta VPN té versió gratuïta i de pagament. En la versió gratuïta es poden afegir dispositius il·limitats a un mateix compte, però només es podran consumir 10 GB al mes. Permet triar la ciutat des de la qual ens connectem, ideal per a “enganyar” al navegador. En la versió gratuïta es poden escollir 11 llocs, que ascendeixen a 50 a la de pagament. La versió de pagament costa 7,65 euros al mes en la seva versió mensual i 3,47 euros al mes a la versió anual.

Opera.- Aquest navegador inclou la seva pròpia xarxa privada gratuïta sense límit de dades. Els seus servidors estan limitats a Canadà, els EUA i Alemanya. De moment es troba en fase beta, però des d’Opera volen seguir millorant les seves capacitats.

TunnelBear.- Alguns la consideren com la millor xarxa privada, que a més és propietat de McAfee. Permet un nombre il·limitat de dispositius. Com a cosa negativa, la seva versió gratuïta només permet un trànsit de 500 MB de dades. Això el converteix en una bona elecció per a un ús puntual, però si es vol fer servir més temps, caldrà passar per caixa. Compta amb més de 20 localitzacions per triar i més de 1.000 servidors.

Per: Juan Carlos Rubio, periodista especialitzat en tecnologia / Trecebits
Font imatge: tracebits.com