Pioner i mestre de la infografia periodística, Alberto Cairo ha dirigit departaments d’infografia en mitjans espanyols, nord-americans i brasilers, i és consultor de diverses empreses i institucions. Combina el seu treball com a periodista infografista amb la docència a la Universitat de Miami i recentment ha obtingut el doctorat amb una tesi titulada Nerd journalism: How data i digitals technology Transformed news graphics. Cairo es defineix com un periodista curiós interessat en la psicologia cognitiva i la ciència, i afirma que una de les qüestions que més el fascina és la capacitat del cervell humà per entendre representacions visuals d’abstracció variable. En els llibres The Functional Art (2012) i The Truthful Art(2016), d’absoluta referència dins el sector, aborda els mecanismes per comprendre aquest misteri. Xerrem amb ell sobre l’auge del periodisme de dades arran de la digitalització de la informació, els biaixos cognitius, l’ensenyament de nombres en les facultats de Periodisme i el projecte de visualització de dades que desenvolupa amb el Google News Lab.

Comencem aclarint alguns termes. Sovint s’intercanvia “periodisme de dades” amb “visualització de dades”, realment es poden utilitzar com a sinònims?
El periodisme de dades i la infografia o visualització de dades estan relacionats, però no són el mateix. El periodisme de dades és qualsevol exercici o pràctica del periodisme basada en dades digitals. És una disciplina que ve d’una llarga tradició i es combina amb el que anteriorment es denominava periodisme de precisió, que uneix enquestes i altres mètodes qualitatius de la Sociologia i la Psicologia; i amb el computer-assisted reporting , periodisme assistit amb ordinador. El periodisme de dades uneix aquestes dues disciplines i afegeix recentment la digitalització, que permet que les dades avui puguin transformar-se i reutilitzar-se amb més facilitat i rapidesa.

On queda la visualització?
La visualització és una petita part del periodisme de dades. I això és important de destacar perquè jo no sóc periodista de dades, sinó infografista, és a dir, una pantalla d’aquestes dades. El periodisme de dades és el tractament i anàlisi de grans volums de dades, com ha passat recentment, amb els Panama Papers, per exemple. El que apareix en la pel·lícula Spotlight és també periodisme de dades. Els periodistes que van treure aquesta exclusiva, com mostra el film, van crear una base de dades per després poder explicar la història.

T’he sentit dir que tot periodista hauria de tenir coneixements bàsics d’Estadística, per què?
L’ús de dades és necessari per a qualsevol tipus de Periodisme. No totes les redaccions es poden permetre contractar un visualitzador. Obrir una plantilla d’Excel i crear una barra de gràfics, analitzar i visualitzar números, etc. és una cosa que tot periodista hauria de saber fer perquè augmenta les seves habilitats per explicar històries i, conseqüentment, per a ser contractat. El periodisme s’ensenya com una disciplina humanista. A la Universitat hi ha assignatures d’Història, Sociologia i Psicologia. Tot això és necessari, però no s’ensenya res de raonament estadístic o quantitatiu, que és, i ha estat sempre, fonamental. Què és la mitjana? I la mitjana? Què és una desviació típica? Què significa correlació? Com es distingeix correlació de regressió? Són coneixements que s’aprenen en una classe d’estadística bàsica. No cal que el periodista prengui classes d’Estadística -el que, d’altra banda, estaria molt bé-, sinó que llegeixi tres o quatre llibres que li ensenyin a pensar correctament. Jo no ho vaig aprendre en absolut a la facultat, el que em va portar a cometre errors en els meus primers gràfics.

Quins llibres recomanes als que vulguin millorar la seva capacitat lògica?
Per exemple, Mala Ciència del doctor i col·laborador de The Guardian Ben Goldacre; How not to be wrong, escrit per Jordan Ellenberg; i Naked estadístics, de Charles Wheelan. Només llegint aquests tres llibres els periodistes evitarien la majoria de les barbaritats que apareixen publicades en mitjans. A Espanya recomano el bloc de Josu Mezo, Mala Premsa.

Perquè és tan difícil trobar punts de trobada entre lletres i números?
El problema és que, d’una banda, les universitats lents en les canviar els programes d’estudi i, de l’altra, els estudiants quan veuen números diuen: “jo he vingut aquí a aprendre a escriure, no a fer números”. Però no s’adonen que, si no saben com analitzar el que volen explicar, van a escriure alguna cosa equivocat. De la mateixa manera que ensenyem com entrevistar una persona, hem d’ensenyar com interrogar dades. Si saps entrevistar persones, vas a saber escriure històries a partir d’aquests testimonis. Si saps analitzar, interrogar, entrevistar dades també trauràs històries, però si no tens aquesta capacitat, les dades et van a enganyar.

En els teus llibres parles molt sobre com ens enganyen els biaixos cognitius. Per exemple, assenyales que el mapa utilitzat a la portada del llibre Citizens for Trump, escrit per Jack Posobiec, condueix a confusió perquè, tot i que està executat de manera impecable, al mapa no mostra el que el títol diu. El títol del llibre fa referència als ciutadans que van donar suport a Trump, però el mapa no representa als ciutadans, sinó als territoris.

Governs, institucions i empreses són prou transparents per poder practicar un bon periodisme de dades a Espanya? És similar la situació als Estats Units?
Les bases de dades oficials són importants i com millors siguin millor. Un dels factors que contribueix al fet que el periodisme de dades hagi crescut més als Estats Units que en altres països són les lleis d’accés públic a la informació. El fet que els periodistes puguin demanar al Govern qualsevol tipus de base de dades i, per llei, l’administració les hagi de donar, això ajuda, i molt. Una altra cosa és en quin tipus de format te les van a lliurar i com pot costar obtenir-les… Però no cal oblidar que les bases de dades també es poden crear. Per exemple, recentment hi ha hagut la crisi a la frontera que separa els Estats Units de Mèxic i s’estima que hi ha uns 3.000 nens separats dels seus pares. No hi ha una base de dades oficial sobre això, però tot i així ProPublica ha elaborat un mapa per mostrar on són aquests nens. Els periodistes han investigat i han fet crides a l’audiència per documentar els casos, els han verificat i els han publicat. Documenting Hate, per citar un altre exemple, és una base de dades creada a partir de la col·laboració ciutadana per denunciar aquest tipus de delictes d’odi, ja que les bases de dades que recullen aquests casos són molt incompletes als Estats Units.

Alguna vegada has dit que en els departaments d’infografia dels mitjans espanyols preval la vessant estètica per sobre de la funcional. Encara és així?
No em sembla malament que els gràfics busquin aquest vessant estètica sempre que no descuidin la part informativa, però el problema de la infografia a Espanya és que se segueix fent el mateix que fa 20 o 30 anys enrere: dibuixos i imatges en 3D, explicacions il·lustrades… Aquest tipus d’infografia és bàsica però no és l’única que s’ha de fer: les barres de gràfics, els mapes… tampoc s’han de descuidar. Als Estats Units, en canvi, passa just al revés: s’han descuidat les explicacions il·lustrades (excepte en Vox) i es fan visualitzacions interactives. Són dos extrems oposats i seria interessant aconseguir un equilibri. Als Estats Units, a més dels sospitosos habituals, The New York Times i The Washington Post, cal seguir la pista a Propublica iFiveThrirtyEight, un lloc web que se centra en l’anàlisi de dades per explicar històries. A Espanya veig un bon treball a El Confidencial i eldiario.es.

Recentment has iniciat un projecte amb Google News Lab perquè la gran quantitat de dades de recerca de la companyia sigui accessible per a les empreses periodístiques. En què consisteix exactament?
Google té accés a una gran quantitat de dades dels seus usuaris i a Simon Rogers, l’editor de dades de Google News Lab, se li va ocórrer que hauríem explicar històries a partir d’aquest material. Recentment vam crear una visualització sobre com la gent buscava informació sobre el passat Mundial de futbol, i anteriorment ho vam fer sobre les recerques produïdes al voltant del món sobre el Em Too. Aquesta pàgina recull totes les visualitzacions, que són de codi obert i estan pensades perquè qualsevol redacció les pugui utilitzar. Només cal embeure el codi a la pàgina web.

A més d’explicar històries també desenvolupeu eines, no?
Sí, tenim especial preocupació perquè la visualització arribi a les redaccions locals i regionals que potser no tenen tants recursos per contractar infografistes. En aquest sentit se’ns va acudir crear Flourish, una eina de visualització de dades gratuïta i accessible per als periodistes d’arreu. És fàcil i intuïtiva, així que animo a tothom a que indagui i la trastegi una mica.

Per:Susana Pérez-Soler, periodista i consultora / bloc de l’autora
Font imatge: Interhacktives