Quatre preguntes sobre equitat de gènere per a periodistes
El camí cap a la igualtat de gènere està pavimentat per un millor periodisme; un capaç de representar i tractar a les dones de tots els orígens com a iguals i incloent-les en els continguts amb respecte i integritat.
Però tot i les millors intencions professionals i ètiques, els periodistes són persones amb una història personal de prejudicis inconscients i un patrimoni cultural de punts de vista estereotipats sobre rols i identitats basades en el gènere, com es reflecteix en moltes de les històries que llegim, veiem i escoltem en els mitjans.
El 2015, el Global Media Monitoring Project va revelar que les dones no només estan subrepresentades en les notícies (en tots els mitjans, només el 10% dels continguts centren en elles), sinó també mal representades. Per exemple, se les descriu de manera desproporcionada com a aturades o mares que es queden a casa, i tenen més del doble de probabilitats que els homes de ser retratades com a víctimes. Molt poques vegades apareixen com a expertes o portaveus.
Aquests discursos estereotipats sobre les vides i experiències de les dones reforcen percepcions imprecises i limitades del món, que s’ajusten a les expectatives sexistes. També tenen un impacte negatiu en la manera en què les dones perceben el seu propi potencial i el seu lloc en la societat.
Segurament, les redaccions i els mitjans han d’abordar els desequilibris de gènere en tots els nivells, ja que el problema de la desigualtat s’estén més enllà dels escriptoris, arribant als departaments editorials i ascendint als nivells gerencials, on les dones pràcticament no existeixen en molts processos de presa de decisions.
Però, hi ha alguna manera d’ajudar als periodistes i editors a fer que les històries que escriuen i publiquen tinguin més en compte les qüestions de gènere? IJNet va demanar a algunes expertes que suggerissin preguntes claus que els periodistes i editors poden fer-se a si mateixos per augmentar el seu compromís i encoratjar el canvi.
1.Hi ha suficient paritat en les meves fonts?.- Això inclou els experts consultats, les investigacions de fons, les cites i fins i tot les fotografies.
“Els estudis mostren com de poc se cita a les dones com a fonts i expertes, i com els periodistes solen no adonar-se del lluny que estan de la paritat”, diu Soraya Chemaly, directora de Women ‘s Media Center Speech Project contra l’assetjament en línia.
Però per tenir un efecte durador i substancial, els mitjans necessiten aconseguir diversitat i inclusió en les àrees administratives i editorials, diu. “Preguntes com aquestes són importants, però també són relativament bàsiques i superficials en termes de canvis sòlids a l’interior dels mitjans”.
2.Estic transmetent estereotips de gènere?.- Segons Elisa Lees Muñoz, directora executiva de la International Women’s Media Foundation -una organització que ofereix capacitació en seguretat, viatges de formació i altres oportunitats a periodistes-, la forma en què es retrata les dones en les cobertures sol ser problemàtica.
I recorda un incident recent: “Fa poc vaig estar en una important lliurament de premis de fotoperiodisme, i no vaig poder deixar de notar que les imatges que contenien dones -i que eren minoria, si bé eren captivadores, sovint tenien rerefons sexuals”.
La UNESCO ha destacat la necessitat de garantir que les representacions de dones en els mitjans siguin justes i multidimensionals en lloc de sexistes o estereotipades.
3.Quantes signatures de dones hi ha a la meva publicació?.- La gent hauria de tenir l’hàbit de fixar-se en qui va escriure la història que està a punt de llegir i, també, en qui va prendre les fotografies que està veient, diu Muñoz.
“Un estudi recent als Estats Units va analitzar articles sobre un tema que és competència de les dones -drets reproductius, i fins i tot en aquest cas va detectar que la majoria dels articles estaven escrits per homes”, diu. “En el fotoperiodisme, la bretxa de gènere és molt més àmplia”.
Que els mitjans i els editors posin atenció en el nombre de dones a les que els assignen tasques, quin tipus d’històries i on apareixen aquestes històries podria ser un primer pas per abordar el desequilibri.
4.Quin és el meu discurs?,. “Desitjo realment defensar el meu discurs, o és mandrós o estereotípic?”, Pregunta Lara Whyte, periodista independent i editora de projectes especials de gènere, sexualitat i justícia social vertical de openDemocracy, 50.50.
Després d’haver tractat extensament qüestions de gènere i de violència sexual, assenyala que a moltes supervivents de violació només se’ls pregunta pel fet de la violació, i no per la seva opinió sobre el treball de la justícia o la resposta que esperen de la comunitat local i internacional, per exemple.
“Ser còmplice d’un tipus de discurs que considera a les supervivents d’agressió sexual només com a víctimes per a mi és el fracàs total d’una història periodística, fins i tot si semblen històries reeixides i es tornen virals”, conclou.
Aquestes quatre preguntes són sens dubte relativament bàsiques i estan orientades principalment a superar biaixos inherents, però són un primer pas cap a un periodisme més just, en el qual la diversitat i la inclusió finalment es reconeguin com a part essencial d’una cobertura ètica precisa.
Per:Ijnet
Fontt Imatge: UCCI, puntogob.com
