Xarxes socials: el millor aliat i el més gran enemic del periodisme

Jean Marc Morandini és tot un personatge en el paisatge audiovisual francès. Ha dirigit i presentant desenes de programes de televisió i ràdio i tocat tots els pals de l’entreteniment informatiu, des de la crònica de successos als escàndol d’alcova dels presidents francesos. Morandini i les audiències s’han entès raonablement bé durant tres dècades. El seu estil no agrada a molts però té olfacte i els seus programes solen funcionar així que la nova direcció de la cadena francesa de notícies I-Télé (Ara CNEWS) va pensar a fitxar-lo l’any passat. Morandini va aterrar a la redacció de I-Télé i se li va demanar que omplís una de les franges de tarda amb una emissió dedicada als mitjans de comunicació i les sèries de televisió.

Morandini acabava de ser processat per corrupció de menors (presumptes proposicions a través del mòbil a un parell de joves) i tenia una altra denúncia per assetjament sexual. La seva arribada a I-Télé – els periodistes ja estaven molestos per la gestió dels responsables-, va provocar la segona vaga més llarga en un mitjà de comunicació francès des del maig del 68. Els treballadors van demanar que se’n anés però l’empresa no va donar el seu braç a tòrcer. Gairebé cent periodistes van optar per dimitir. Gairebé un centenar de professionals bregats durant anys en la gestió de la notícia al minut: reporters, antics corresponsals, editors, presentadors. En definitiva, l’equip que ha fet I-Télé un dels canals europeus de referència en la cobertura d’informació 24 hores.

Què ha estat de tot aquest preparat contingent de periodistes audiovisuals? On troben el seu lloc professionals amb una valuosa experiència en informatius de televisió? A les xarxes socials.

El projecte Explicite

“Això va començar una nit en què vam sortir els experiodistas d’i-tele. Davant del bar, a les voreres. Allà hi havia una redacció llista per a l’ús. I això no sol passar”. Olivier Ravanello, expert en informació internaciona relatava a El Mundo com va néixer la idea de crear un nou mitjà.”

“L’equip d’Explicite té un leitmotiv i una idea de distribució. Volem posar-nos al servei de la gent i recuperar la vinculació amb ells a través de les xarxes socials”. Dit i fet. Els periodistes de Explicite compten l’actualitat a través dels seus comptes de Facebook, Twitter i You Tube i ho fan preferentment amb el llenguatge que dominen: el vídeo. “Volem fer informació que respongui a les preguntes de la gent. No estem aquí per donar la nostra opinió”. Explicite va néixer el passat 16 de gener i s’ha ficat en feina com requeria l’actual conjuntura mundial i unes eleccions presidencials a la volta de la cantonada. Amb les connexions en directe, les seves peces explicatives en infografia, les entrevistes de campanya o les anàlisis d’Olivier Ravanello sobre la situació a Síria s’han fet un lloc. Ja els segueixen més de quaranta mil persones a Facebook i Twitter.

Explicite és un bon exemple de com les xarxes socials, ben usades, són el millor aliat per a un periodista. Què és el que fa diferent l’estratègia de expliciti? La serietat de la proposta. Els periodistes d’Explicite són professionals amb experiència; molts són coneguts perquè porten anys apuntant-se a les llars franceses. Té un capital de credibilitat que preservar i per a això necessiten fer en xarxes exactament el mateix que feien quan treballaven en una cadena convencional: bon periodisme. Els nostres col·legues francesos, com molts al món, han emprès l’aventura d’explorar les possibilitats que per a les narració periodística tenen les noves plataformes. Aquest exercici es veuria abocat al fracàs sense el segon gran compromís dels mitjans de comunicació en xarxes socials: escoltar, escoltar i escoltar. “La informació avui és un diàleg”, assegura Samantha Barry, directora mundial de Xarxes Socials i Mitjans Emergents de la CNN, “i el ‘social’ és l’altra persona en les reunions editorials”.

Què significa escoltar en xarxes?

Probablement mai hi haurà un assignatura anomenada “escolta” en les facultats de Periodisme i no obstant això el seu coneixement i pràctica resulten determinants per al periodisme en l’era de les xarxes socials. La millor i probablement única manera d’aprofundir en la qüestió en submergir-nos en les xarxes i observar. Aquestes són algunes conclusions després de set anys d’experiència com a periodista mòbil i responsable de Xarxes Socials del diari El Mundo:

– Crear comunitat. El diàleg necessita de dos actors. Nosaltres publiquem notícies i els nostres lectors “responen” compartint la nostra notícia a Facebook o WhatsApp, retuitejant o incloent els seus comentaris, siguin aquests positius o negatius. Ens renyen quan ens equivoquem i hem de disculpar-nos i ens ajuden aportant-nos notícies o les seves pròpies històries, cosa que agraïm. Així es construeix una comunitat, en virtut d’un diàleg ininterromput i intens. I forçosament entre humans.

– On són els nostres lectors?. Quan identifiquem quines notícies interessen més, en quins formats i a quines hores estem obtenint una dades imprescindibles sobre els hàbits d’informació de les persones que ens segueixen i això ens serveix per adaptar la distribució dels nostres continguts en funció de l’hora o el lloc en què es llegeixen o veuen. Un exemple: proposar a Twitter un vídeo irresistible de 20 minuts a les nou del matí a ple camí a la feina pot resultar, a més d’un error, una mostra d’escassa empatia. La tarifa de dades d’un telèfon mòbil també té el seu cor, com la butxaca de qui la paga. Pensem millor a informar amb una mica més curt i menys lesiu per a la butxaca i per al temps disponible a aquesta hora del dia.

– Què preocupa els ciutadans?. Escoltar en xarxes socials és com posar el termòmetre a una societat: permet prendre la “temperatura” social en un determinat moment i identificar el que suscita més interès. Com la febre les tendències en xarxes són, amb freqüència, volàtils i capritxoses però aporten tendències que resulten útils a l’hora de construir l’oferta informativa del dia.

Treballar amb xarxes socials en l’era de la desinformació.

“Un dels atributs de la guerra futura serà la confrontació de la informació, la informació com a arma, com ho són els míssils, les bombes, els torpedes. La guerra de la informació té la capacitat d’evitar un conflicte armat aconseguint per si mateixa els objectius estratègics. “Així parlava el 1998 Vladimir Slipchenko, expert militar i exvicepresident de l’Acadèmia Russa de Ciència Militar. Han passat gairebé vint anys i la predicció de Slipchenko és una realitat. El preocupant fenomen de les “fake news” o notícies falses s’ha lliscat silenciosament en el cor de les societats democràtiques i ja posa pota enlaire el normal desenvolupament de processos electorals, la reputació de polítics, estats i empreses així com la credibilitat dels mitjans de comunicació, en moltes ocasions cooperadors involuntaris i necessaris en la propagació de les notícies falses.

Les xarxes socials s’han convertit en el vehicle natural per a la posada en circulació d’aquestes armes del segle XXI i en aquest camp Rússia ha passat al davant. Keir Gilles, autor de “Rússia, cap a una nova guerra freda” observa que “amb la difusió a Internet de mentides, simplificacions o documents falsos es pretén alterar la percepció del món de l’adversari (…) no vendre Russa com una idea sinó minar la noció de veritat objectiva”.

La tecnologia permet crear exèrcits de comptes fictícies operats per bots que aconsegueixen duplicar l’abast de dades errònies o generar i estendre pel planeta falses polèmiques. I per descomptat engreixar la llista de seguidors d’un compte en xarxes socials a cop de taló de banc.

Què fa un periodista en una selva de dades falses com les xarxes socials? Bàsicament el que sempre ha de fer un professional: verificar les seves fonts i la informació que va a difondre. Aquest exercici s’ha convertit en una necessitat més gran ara que sabem la quantitat de dades manipulades que ens arriben cada dia, d’imatges que no corresponen amb el que semblen mostrar, d’alertes per Twitter que no ho són. Que fàcil és ficar la pota en xarxes socials i quant pateix la credibilitat d’un mitjà i d’un periodista quan això succeeix. La bona notícia és que hi ha mecanismes senzills per evitar errors. L’ús d’eines de verificació d’informació a Internet i xarxes socials va quedar durant molts anys reservat als periodistes d’investigació o a les unitats de periodisme de dades. El seu ensenyament hauria de generalitzar-se a totes les categories del periodisme: des del redactor de base, al reporter, el fotògraf, o el responsable de documentació. Desenes de col·legis, universitats, institucions, consorcis i mitjans a tot el món estan treballant actualment en formacions de verificació de lliure accés.