Els principals diaris del país veí, Le Monde i Le Figaro, acaricien els 200.000 subscriptors de pagament. Els més modestos sobrepassen els 10.000. La premsa francesa ha aconseguit que cali entre els usuaris la idea que cal pagar a canvi d’obtenir continguts de qualitat. I la gent ha respost de manera positiva.

Fins ara, els països nòrdics i alguns diaris nord-americans han estat l’exemple a seguir a l’hora de somiar amb una premsa capaç de sostenir-se a si mateixa gràcies als seus usuaris. Els primers, perquè en països com Noruega han aconseguit que la majoria de la gent pagui per llegir notícies. Els segons, perquè amb The New York Times i The Washington Post estan demostrant que hi ha esperança.

A partir d’ara, a aquests dos grans i reeixits actors en el mercat del pagament per continguts es pot unir França amb tot el dret. El país gal ha aconseguit que cali entre els usuaris la necessitat que paguin per llegir notícies. I han respost com potser s’esperava d’ells.

Els principals diaris del país han aixecat murs de pagament que estan arrasant. Le Monde, Le Figaro i el nadiu digital Mediapart superen amb escreix els 100.000 abonats. Cada un d’ells. Le Monde, per exemple, ronda els 180.000 abonats. Mediapart, els 140.000. Le Figaro va una mica per darrere, però al novembre de 2018 va trencar la barrera dels 100.000 subscriptors de pagament. En els tres casos, la quota mensual costa entre 10 i 15 euros, el preu estàndard de qualsevol servei digital que es preï, des Netflix fins a Spotify.

No són els únics diaris amb reeixits models de pagament. L’esportiu L’Équipe té més de 82.000 abonats, a raó de 10 euros mensuals. Les Echos supera els 44.000 subscriptors. I d’altres, com el catòlic La Croix, l’esquerrà Libération o el popular Le Parisien, superen els 10.000 subscriptors.

La premsa de pagament a l’Estat espanyol

Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes xifres, només cal recordar que eldiario.es, un dels líders en subscripcions de pagament a Espanya, té al voltant de 33.000 subscriptors. El Español, de Pedro J. Ramírez, supera els 12.000 subscriptors, que suposen el 15% dels seus ingressos totals.

Perquè la premsa, en general, no vol renunciar ni a certa gratuïtat en alguns continguts (els més bàsics: informació pura del dia a dia) ni als anuncis. Sobretot perquè ha costat molt de temps aconseguir les audiències actuals (a França, Le Monde va superar al desembre als 95,7 milions de visites) i perquè els usuaris que entren al web d’un mitjà i llegeixen articles gratis, pot ser que acabin abonant-se per veure també els de pagament. Le Figaro converteix 5.000 nous subscriptors al mes gràcies a aquest mètode, que tranquil·litzarà als més avariciosos perquè implica que la premsa difícilment es farà de pagament total. Encara que alguns mitjans estiguin restringint al màxim la gratuïtat, com és el cas de Vocento a Espanya amb algunes capçaleres regionals.

Per Le Monde, la línia vermella és no cobrar per més del 40% dels continguts. Però és probable que la tendència general del sector sigui la de acabar cobrant per la pràctica totalitat dels continguts. Al capdavall, la premsa mai ha estat gratis quan triomfava als quioscos, i la tele oferia notícies sense cost. Mai hi va haver problemes perquè eren dos productes completament diferents, el mateix que es pot (i ha de) pensar-se dels blocs i les xarxes socials: no tenen res a veure amb un diari. Afortunadament. (Il·lustració: Wix.com)

Per Miguel Ángel Ossorio Vega / Eco Inteligencia